Març marçot

Si alguna cosa té de bo el primer assaig del març és retrobar la gent, fer-la petar i després si te he visto no me acuerdo i a l'abril ja m'hi tornaré a passar. Però mira, aquest any amb la conya de la Candela ni això, que lo xerrat, xerrat estava i als quatre pardillos que havien començat amb gana de castells se l'havien deixat i ben deixada a Valls.

[Nota: Sembla que hi ha algú que amb el tema de la Candela m'acusa de faltar el respecte a no sé qui-què exactament. Dies fa, que no dormo! Sabeu què? Al programa de les decennals del 2021 apunteu-hi 6.846 en lloc dels 6.847 (!!!) d'aquest any, que servidor ja no tindrà edat per anar pels puestos ]

És a dir, que poca chicha per començar, que més que picar pedra, sembla que anàvem del rotllo del ball de les pedretes... I és que: a qui se li acut muntar un assaig el dia de l'Espanyol-Mallorca? És motiu de sesse! I és clar, va passar el que havia de passar, quatre i el cabo. Collons, que és que no hi havia ni en Mia Castellví, ja està tot dit!

Però bé, amb els que som farem, i vam poder acabar l'assaig amb aquell punt d'esperança, aquella brillantor als ulls, aquelles papallones a la panxa i la seguretat que, tot i que lluny, amb il·lusió i treball, molt de treball, descarregar el cinc de set pot estar, algun dia, al nostre abast!

La feina ben feta, ni té frinteres ni té roval

Suposo que aquest pseudo-espectacle que es va muntar a Valls l'altre dia devia ser per celebrar la proclamació dels castells com a Patromoni Immaterial. Segurament muntar un tinglado d'aquests deu ser complicat (a part de costar un ou de la cara), però com deia la meva iaia: manolete, si no sabes torear pa qué te metes?

M'ho podran vendre com la gran festa castellera, però tot plegat fotia un tuf a rendir pleitesía que tombava. Que et deixin plantar un cony de pilar a la plaça del Blat potser posa calent a algun mitòman innocent. Però el rotllo ja va de sado-maso quan et toca menjar-te tres hores d'un simulacre de cercavila gelat pel barri vell de Valls (que és un rato maco, eh?, maco perquè sí). Quan a la plaça (??) no hi ha lloc per moure's. I sobretot, quan et toca fer el passadís per a que passin les colles amfitriones. Cutre si està fet exprés i doblement cutre si va ser un problema d'organització.

Es pot treure alguna conclusió de tot plegat? Doncs, com a mínim, com és d'important per les colles aconseguir que vaig entrant gent nova: només aconseguint que entrin nous castellers es podran assegurar d'aquí a deu anys un mínim de pardillos per les properes decennals. Perquè als que vam llepar aquest 2011, em sembla que el 2021 tenim previst un dinar familiar o partit de bàsquet dels nens.


I els Capgrossos, estel·lars, còmodament situats a la 38a posició del rànking, marededéusinyó, que poc que ens ha durat lo de la gamma extra. Però bé, nosaltres adaptant-nos al medi, amb un 5 de 7 al més pur estil vallenc, desmanegat i bellugadís. I desmuntat, que sembla que això és el que es porta últimament per l'Alt Camp. No s'ha de desmerèixer mai als amfitrions. Als seus peus.

Podem quedar últims al Concurs?

Segons la web del propi Concurs, sí:

El món al revés

Autèntic ambient de Santes el dissabte a Llavaneres. Sí, sí, ambient de Santes-Santes, sí, aquell ambientasso del dia 27 a la sortida de l'Ofici, aquell matí en que cal fer números per muntar la pinya del putu pilar. Ja veus tu, a quatre dies de poder escriure una pàgina que fa més de quinze anys que no ha escrit ningú i mira'ns, amb mandres i ganduleries.

Que raros que som collons, clavadets al nostre pilar de sis, que al local fa virgueries i després li fot una mandra enorme sortir a veure món i, si hi surt, ens surt destrempat i figaflor. Doncs això, que som raros: o coneixeu alguna altra colla que porti a plaça menys de la meitat de la gent que érem a assaig? A veure si encara resultarà que l'autèntic líder de la Colla, el referent, és en Juanca; sí, el del formatge guarit.

Però bueno, sembla que això de les coses rares és general: La Vella contemporitzant, fet-se la prudent i apretant només per la seva festa major (pas a pas, pis a pis?). Vilafranca fent més castells que comunicats de premsa. Els Minyons lluitant i descarregant tots els seus castells a la vallenca. Els Capgrossos encapçalant el rànking de llenyes. En Montilla encapçalant una manifestació independentista. Espanya guanyant un Mundial.

El món al revés.

Fent possible l'impossible.

Aneu-hi pensant de cara a diumenge.

Cuando haces POP, ya ho hay stop

En Paul ha decidit:


I aquest no falla!

Eufòria

Veure acomplir-se el somni que has perseguit tants anys. L'explosió de satisfacció pel final feliç de tanta feina i tantes proves i tantes hores al local. La sensació de ser el rei del món, de treure de dins la ràbia i la mala llet acumulada quan les coses no surten. El goig de fotre un crit immens i rebentar-ho tot, alçar els braços enlaire, tancar el puny i cridar que sí, que has pogut amb el pilar de sis i que en vols més. Més canya, més batalla, que aquí l'esperes, desafiant.

Paraules, paraules i paraules. Com sempre, una imatge val més que mil paraules.

La viva imatge de l'eufòria:

Narcisistes

Quin regust tornar a sentir-nos així després de tantes setmanes amb la tita fluixa, tan fluixa i pengim penjam que semblàvem el Milan del món casteller. Tres quarts d'entrada al pati d'assaig, però visto lo visto, fins i tot a aquestes alçades ens sembla bé, que no hi havia entrepans però hi havia la teletrés.

I ale, de bolos per la teva, assajant amb camisa al més pur estil de la Vella. Clar que ells en casos així acaben l'assaig fotent-se una senyora paella i els queda la cosa potent, fartanera i orgullosa. Nosaltres, si ens plantem al local amb pantalons blancs i la camisa per dins, ens queda un assaig pijo i macu. Però mira, som com som i hem d'acceptar tothom, es ruixi d'aigua de colònia perquè ve la tele, o es posi boletes de naftalina entre els plecs de la faixa per conservar-se més jove.

Fos el que fos, divendres ens vam tornar a sentir guapos, a agradar-nos, fins i tot a posar-nos tontorrons amb nosaltres mateixos. Osti, és que cada prova que fem m'agrado més! Sí, sí, aquesta colla em posa! I així, amb el guapu subidu ens en vam anar a Girona, que tothom sap que és el lloc ideal per tenir atacs de narcicisme.

Tan sobrats anem, que quan ens vam enterar que l'Àlex Dorda tenia problemes d'il·luminació amb la càmera, vam decidir desmuntar el primer intent del tres de nou per poder-ne tenir una foto com déu mana. És que estem a tope, narcisistes dels collons.

I a la tercera diada, ressucità

- Òstia, en què quedem, ja no estem acabats? I jo que li havia dit a la parenta que pel que quedava d'any ja tenia tots els caps de setmana lliures. I què foto ara jo? Què foto?!!
- Se siente.

Setmana de catarsi per tornar la fe als descreguts, amb un assaig com els de quan érem bons, no per trempar, però com a mínim per posar-la morcillona. Al Prat suavessitoss i sense ensurts per plantar-nos a Lleida amb una altra cara, ara sí, per ganes, per sensacions i sobretot per necessitat imperiosa. Sembla que sortirà el sol, mira qu'et dic.

Si normalment no som l'alegria de la huerta, abans d'ahir en cada castell tots fotíem cara d'estar cagant. Cagant eh? no cagats, que ja ho va deixar ben clar fot anys en Cela amb la diferència entre estar jodido i estar jodiendo). Ben concentrats acaba sortint tot, això val pels castells i val pel cagar.

Quin gustillo tornar a fer castells així, segurs i convençuts, tots per la feina, de l'enxaneta fins a l'últim cordó Farmatint de la soca. Ja ho deia el nostre Laporta particular, que no estamos tan mal! Qui li havia de dir a en Cugat que acabaria convertint-se en un clon barroer del seu estimat i mocadorejat Laporta (per cert, en Xarli ja no en reparteix, de mocadors?). Clar que si al del loro li va sortir bé i va pillar un triplet, a veure si nosaltres pillem una tripleta.

I ara a seguir, un altre diumenge amb els de Sants i ja en van mil. Qui va muntar aquest calendari? En Gio?

Militància

Quina temporadeta, marededéusinyó. Amb la paciència d'un sant ens enfaixàvem al mes de març amb la cançoneta del pas-a-pas-pis-a-pis, el picar pedra, el treball-treball-i-més-treball, i ale, anar fent com formiguetes fins que vingués el bon temps i sí, mira, un dia surt el sol i tothom somriu, i els grans castells per fi surten a plaça i tothom és feliç, i les xiquetes comencen a ensenyar cuixa i pitram i tothom és més... trempat.

I dius, vinga, ara a disfrutar i a rebentar-ho tot. I no. Als Capgrossos qualsevol despiste ens costa bou i esquelles i resulta que després d'un primer tram més que boníssim (vist el panorama inicial), tornem de vacances amb més feina que abans. I arranquem en primera, i baixem el llistó i ni així, i ens mengem una llenya i algú ja s'atabala pensant que no ens menjarem una merda.

Vist des de fora, estar més de vuit anys sense una llenya en un tres de vuit és un èxit, ras i curt. Tard o d'hora arriba un dia que per a o per b les ratxes s'acaben, no té més. Però amb aquests dies tontos, de vuelta al cole, amb la pluja i el vent tocant les collons, tot sembla més trist, menys optimista i ens entra una tonteria que no sabem ben bé on som. I posats a pintar poc, ja no sortim ni a l'agenda d'aquest diumenge, ni al Punt Casteller ni a la web de la coordinadora. I sense fòrum, que me lo han matao, i la vidilla de la colla sembla coixa, i si tota la chicha que ens queda és saber qui collons (o ovaris) és el cigaló, anem apanyats.

Com els hi agrada dir als cronistes èpico-castellers, els Capgrossos també som humans. I no perquè també caiem (més o menys, com tothom) sinó perquè estem tastant la part més feixuga d'una colla, aquella amb la que viuen, conviuen i/o malviuen la gran majoria de les colles del país. Allò de la colla de la il·lusió sóna llunyà, ara mateix vivim temps de militància. És el moment dels que no troben que fa massa calor, ni fa massa fred, ni tenen mandres rares ni rebots estranys, dels que volen tirar del carro. Vist amb calma, em tranquilitza saber que som molts i que, el carro, va ben carregadet.

Mare meva, estic com el dia, quina entrada tan tonta... vinga doncs, a seguir picant pedra, encara que sigui amb el cap.

Rànkings? Lo qualo?

Tot i que a l'agost potser trepitjo més places que molts castellers de les colles que no fan vacances, no m'imagino actuant en places com Llorenç o la Bisbal (això sí que són places dures, i no les de l'Oriol Bohigas!).

Clar que això de parar per la canícula també té la seva contra i aquest any a l'engròs: després de plegar faixes per Les Santes i acabar més o menys a la par de les colles grans, cada setmana ha servit per a que ens anessin fotent un parell de castellets per entremig i ara, en quatre dies, ens trobem al cul del món G4, G5, G6 o com collons li vulguin dir, diga-li X. I encara els hi queda Sant Fèlix, marededéusinyó!

A mi, la veritat, això dels rànquings no em fa massa el pes. Sí, de tant en tant li faig una ullada al d'en Beumalito a l'Avui i al 3 Rondes. Com que cal contrastar la informació, també em miro el del Punt, que ve a ser el del webcasteller.com. Oju, no confondre amb el de moncasteller.cat, que no me'l miro mai però ara anem cinquens, igual que la faixa i la lliga de quarts de nou, que pel que es veu el calculen diferent que el termòmetre casteller del va de castells.

Com us deia, no paro massa atenció a això del rànquings. No m'agraden. Abans quan cada dos per tres pujàvem una, dues o tres posicions o estàvem allà, gratant l'escrot a les grans, llavors sí, però ara que fins i tot ens adelanten!, veig que són una collonada.

No he nascut per ser sisè.

A veure si aviat descarreguem tres tripletes i així me'ls podré mirar sense sentir cagalera.

Feu del silenci paraules

Ja tornem a ser aquí (sí, jo sóc un dels desgraciadets que ja s'ha polit les vacances), amb la boca encara rasposa d'unes nits de Santes que cada cop se'm foten més llargues. Però a diferència d'alguns altres, jo no estic encara per decidir amb quin regust final em quedo de la nostra actuació castellera: que si agredolç, que si un punt amarg... que si llets en vinagre, aneu a cagar! Si al mes de maig (si aquell de 4 de 7 a-5 de 7-4 de 8) ens proposen una actuació com la que vam fer, pixem colònia.

Que vam haver de renunciar al 4 de 9? Vaaaaaaaaaaaaaale. Que ens vam menjar el pilar de set i algú va pillar catxo? D'acooooooord. Però vam clavar un 3 de 9, amb una mà de canvis, ens vam currar un altre 4 de 8 amb l'agulla i vam fer servir la torre de 8 per assegurar el tanto, i això amb lo que ens ha constat aquest any. [A propòsit, si sou algun d'aquests torracollons perfeccionistes us hi aneu posant vosaltres mateixos els "amb folre" pertinents].

Tot va anar perfecte, doncs? No! En un petit poblet de la Gàlia, algú va pillar un micro:

I en general ahir va ser una diada rara, moltes llenyes, molts intents...un speaker horrorós.....
lila és el color que porto

Seguíem aguantant estoicament la tortura a la que ens sotmetia la “speaker” de torn que semblava manllevada d’una final de “grand slam” de tennis.
Més que castells...

De fet ahir si no hi hagué shagut una megafona plasta , molesta embafadora que es va de dicar a tocar els bolets demanant silenci a cada moment...
castellscomentaris (lapinya.cat)

I que per megafonia demanin gent per fer el 3d9f dels verds, quan les altres dues colles havien intentat el mateix castell i no s'havia demanat gent... I a sobre la persona que parlava era de Capgrossos...
gracienc (lapinya.cat)

Els comentaris a peu de plaça tampoc tenien desperdici, però la memòria justeja i no seria capaç de reproduir-ne cap de forma exacta. És que en general a Mataró mai se li ha acabat de trobar el puntillo a això de la megafonia, i si no que li preguntin als veïns de la platja.

Com que no està bé rajar i no aportar millores, proporcionaré la meva dosi de crítica constructiva per aquest petit poblet de bàrbars del nord: pel 4 de 9 una mica de poció màgica i per fer pinya als verds una guarnició de romans, que almenys aquests porten casco. Pel tema de la megafonia, crec que n'hi haurà prou amb que abans de començar la diada algú emmanilli i amordassi a l'Asseguratòrix de torn.

Calor, Capgrossos i el pito del sereno

Calor, molta calor. I la Veci allà dalt amb les mànigues cordades fins al canell. No sé si ha de ser el cap de colla, l'equip sanitari, o el chico martini (vingut a menos) de les pinyes i folres, però que algú li digui que ja estem a juliol, que només ens faltaria ara perdre el pilar per un xarampió.

Calor, calor sulfurada després de comprovar que la millor actuació amb castells de 8 del que va de temporada pels del Punt mereix només set línies merdoses d'una minicolumna, i a sobre en gasten quatre per dir que no vam fer el tres de nou. Això sí dos bones columnes, oletusgüevos, per la primera catedral de la Jove. Per mi els desherediaria ara mateix (als del Punt, als de la Jove la meva felicitació virtual, lo del puño y letra és una exclusiva de Bartolí®).

Calor, calor estupefacta davant de la tele. Calor de vergonya aliena al veure el pastitxe en el que algú va convertir la meva cita setmanal amb la Carnicé. Tot ben enllestidet el dissabte al vespre, que així ens pillem un diumenge de festa, eh paios? I ale, entre el mikimoto guiri, els palestinitos i la mare que els va parir a tots plegats, mitja hora enlaire. Mala cobertura de les actuacions previstes el cap de setmana, i com que al final el pollastre no dóna massa de sí, ves-li fotent farciment. Telecinco, que venimos!

Quan ho fan bé (que ho fan molts cops) s'ha de dir, però quan no, pues no. Vergonyós i punto.

Trata de arrancar-lo, Carlos!

MIL pilars de quatre descarregats de forma consecutiva. Sí, ja es divisava a l'horitzó la marca, l'arribada, la meta, però al més pur estil Carlos Sainz , patapim patapam patapum, por Dios, Carlos!, però res de res, comptador a zero i tornar a començar. Reset.


Dotze anys sense caure un pilar es diu ràpid, cap de les nostres enxanetes havia nascut llavors i la majoria teníem menys kilos i més il·lusions. Si hem d'arribar algún dia als mil pilars descarregats, alguns potser ho veurem des de l'altre barri, via El Tot Celestial, o des de la residència, mirant Quarts de nou i fent tota mena de comentaris tirant a brutots (ja ho té això, l'edat, és desinhibidora) sobre la presentadora de torn.


Hi ha moltes maneres de fer història, i que et caigui un pilar de quatre a can capgròs n'és una. Canet serà el sambenitu que hauran de portar tota la vida aquests pilaners. Sí, semblarà que en un parell de dies tots ens n'hem oblidat, però el dia menys pensat, passin un o deu anys, sempre sortirà algú amb la conyeta, els copets a l'esquena i el somriure foteta recordant-los l'efemèride.


Quina cara se't deu quedar quan et cau un pilar de quatre tot just després de que s'hagi descarregat tot un pilar de sis?



"A Canet, bé s’hi està, si s’hi està poquet". Les dites populars no són mai perquè sí.

Set de pilars

Mare de déu del pilar, quin efecte òptic! Mireu la imatge fixament i en pocs segons començareu a distingir la cara d'en xino sobre d'unes manilles, el folre i la soca. Què, mola, eh? Suposo que encara estic en estat de xoc després de llegir l'última entrada del bloc de l'admirador pilaner i els ulls encara em fan pampallugues. Este no es mi chino, que me lo han cambiao.

Si Samsó tenia la força als cabell, pel que es veu en Xino hi tenia els dubtes. Nota domèstica per la Laura: rapa'l dia sí dia no. Déu estar la cosa més que fina si fins i tot s'anima el barrufet rondinaire (amb el permís d'en Toni Roy, el barrufet rondinaire per excel·lència, deu ser cosa de Tonis...).

Per primer cop són els pilars els que tiren del carro de la colla i no al revés i ho han fet en el moment més adequat. Potser hi tingui a veure o potser no, però amb l'eclosió dels pilars ha començat també a sortir la feina de picapedrers i ara, collons, resulta que ens podem arribar a plantejar les Santes d'una temporada de transició com les millors Santes de la nostra història.

I ale, torna l'alegria, i els cordons a la soca, i la calor, i anem embalats i ara resulta que fer canvis als castells ja no ens fa aquella por entre prudent i tonta, i tot ens ve de cara i fins i tot un dia caurem (que espero que no) i ningú es farà mal i direm, que maco que és tot i que bona que és la cervesa (amb mesura) a peu de plaça.

Estos no son mis Cangrossu, que me los han cambiao.

Baixón

Quin diumenge, per déu! Que algú m'expliqui com un es pot anar la setmana tot envalentonat per acabar-la amb aquest diumenge pitxafreda. Però de què parla aquest avui -direu- de futbol o de castells? Doncs la resposta és SÍ. Perquè ho pintis blaugrana o blaumarí, la cara de tonto no em va canviar gaire del migdia al vespre.

Potser encara encomanats de l'eufòria culé, divendres vam clavar un assaig potent i els pilars i la boníssima prova del quatre de nou ens van fotre el xute d'adrenalina que ens feia falta a tot plegats. I encara que les previsions pel diumenge eren baixes en calories, veure tot el que anem preparant en cartera servia de consol davant la més que probable repassada que ens havien de fotre els Borinots i els Minyons. Ben encetats, vamos.

Però a l'hora de la veritat nàstis-de-plàstis, aquest any tothom té el gandul posat i el personal va sota mínims (no deien que la crisis econòmica reviuria el boom dels castell? Collooons... ). Nanos, pugem la moral que hi ha opcions d'empatar! Però no: "nosaltres no som així".

Resa el decàleg no escrit dels Capgrossos que no som competitius. Per què no quedem un dia uns quants i passem a net, negre sobre blanc, aquest suposat decàleg i decidim això de la competitivitat? Perquè a mi no m'agrada perdre ni pes. Naturalment, ni se'm passa guanyar a qualsevol preu, però sí esprémer al màxim les pròpies possibilitats. I ahir, ho sento, vam fer cagarela de la bona, tot el matí amb el cagarret al cul (au, ara ja sabeu què collons és allò que tenim dibuixat a l'escut de la camisa!). Boluda, ven, que ya sabemos donde estava el canguelo! Quin dia més tonto, per déu!

S'hi havia de ser

Cada temporada, sigui un nap sigui una col, al calendari apareix algun bolet en forma d'actuacions d'aquelles del rotllo "com a colla hi hem de ser": l'exemple més sagnant el tenim cada onze de setembre, on una paupèrrima assistència dóna feina per alçar un solitari pilaret, dos a tot estirar i arriscant. I diuen els vells de la contrada que havíem arribat fer quatre pilars de quatre simultanis! Juventud, divino tesoro...

La pregunta és: què dóna més mala imatge a la colla? Renunciar a la participació activa (i limitar-nos a sotasignar i pagar la part, com fan molts) o participar com fins ara i oferir (molts cops) un trist paper? Perquè tothom té clar que en aquests actes s'hi ha de ser, sense pensar en la mandra que segur tindran aquell dia a l'hora de llevar-se i posar-se la faixa.

La COLLA com a tal no és res (millor dir, no és res més que la voluntat dels castellers) i si a la majoria li fot pal,vol dir que, en el fons, a la COLLA LI FOT PAL. És molt maco sentir-se al rovell de l'ou mataroní, sentir-nos a la par dels geganters, de la Sala Cabañes o dels armats, però si a l'hora de la veritat l'espectacle és veure el tècnics cada vint-i-set de juliol fent números, mans i mànigues per lligar un 'puto' pilar a la sortida de l'ofici... cal?

Avui, una perla més d'aquestes hihaqueserhi: Ciutat Pubilla de la Sardana 2009. Presència aclaparadora de camises blaves, en consonància amb la massiva presència de públic assistent: si el camí per la renovació, difusió i popularització de la sardana són aquestes trobades missaires, que Déu els agafi confesats! Al menys la meterologia ha estat a l'alçada de les circumstàncies...