S'hi havia de ser

Cada temporada, sigui un nap sigui una col, al calendari apareix algun bolet en forma d'actuacions d'aquelles del rotllo "com a colla hi hem de ser": l'exemple més sagnant el tenim cada onze de setembre, on una paupèrrima assistència dóna feina per alçar un solitari pilaret, dos a tot estirar i arriscant. I diuen els vells de la contrada que havíem arribat fer quatre pilars de quatre simultanis! Juventud, divino tesoro...

La pregunta és: què dóna més mala imatge a la colla? Renunciar a la participació activa (i limitar-nos a sotasignar i pagar la part, com fan molts) o participar com fins ara i oferir (molts cops) un trist paper? Perquè tothom té clar que en aquests actes s'hi ha de ser, sense pensar en la mandra que segur tindran aquell dia a l'hora de llevar-se i posar-se la faixa.

La COLLA com a tal no és res (millor dir, no és res més que la voluntat dels castellers) i si a la majoria li fot pal,vol dir que, en el fons, a la COLLA LI FOT PAL. És molt maco sentir-se al rovell de l'ou mataroní, sentir-nos a la par dels geganters, de la Sala Cabañes o dels armats, però si a l'hora de la veritat l'espectacle és veure el tècnics cada vint-i-set de juliol fent números, mans i mànigues per lligar un 'puto' pilar a la sortida de l'ofici... cal?

Avui, una perla més d'aquestes hihaqueserhi: Ciutat Pubilla de la Sardana 2009. Presència aclaparadora de camises blaves, en consonància amb la massiva presència de públic assistent: si el camí per la renovació, difusió i popularització de la sardana són aquestes trobades missaires, que Déu els agafi confesats! Al menys la meterologia ha estat a l'alçada de les circumstàncies...

La mare que us va parir

Com que m'he pogut allargar la santa setmana un parell de dies més i l'eliminatòria de la Champions estava més que decidida, he volgut aprofitar per fer allò que mai puc fer: assajar un dimarts.

Ja que baixava a Mataró, he aprofitat per passar a saludar la família i clar: pren alguna cosa, fes un mos, ja te n'has d'anar? Al final, sortir escopetejat per poder arribar, com a mínim, després dels cinc minuts.

Cinc minuts? On collons era la gent a un quart d'onze, al camp del Bayern? Hohaveuvistlamarequemvaparir! Al final ni assaig de dimarts, ni cerveseta al bar. Òstia, si fotia por i tot passar per allà, tot tant fosc. Molt fosc.

Diga'm com et dius...

-Sí, avui en Tonet no vindrà a assaig perquè aquesta tarda ha nascut en Llibert.
-Lli-què?

Més o menys, aquest és l'extracte de conversa que divendres passat (bon assaig) es va repetir al local. Ja tenim un nou nom, Llibert, per afegir a la onomàstica capgrossa. No sé si és un tema exclusiu de la colla o més general, el local és l'únic lloc on em relaciono amb personal en edat de criança, però la llista de personal que forma aquesta nova generació és sorprenent i exuberant: en Llibert, la Muriel, la Isona, l'Etna, la Duna, l'Aran, l'Oleguer, la Guiomar, l'Alguer, la Nora, en Ventura, l'Otger...

Moda? Esnobisme? Potser dóna per un estudi sociològic, però no és el cas, crec que és directament un efecte rebot: si el pare d'en Llibert no s'hagués dit Antoni, possiblement el seu fill no s'hauria dit Llibert.

En realitat aquests pares l'únic que busquen és que no els hi passi a la seva canalla el que els ha passat a ells a l'entrar a la colla, on els propietaris de noms comuns (almenys en altres èpoques) són rebatejats a l'instant: Toni? A partir d'ara et diràs Subi. Toni? Doncs Tonet. Toni? Diga-li Xino. Lluís? Ui, ja n'hi ha molts, posa-li Lluísma. Albert? Fora, fora, pots triar entre Celades o Cèliu. Jordi? Mira, ens queda Toru, Perton's o Celades-petit.

Clar, que pitjor ho tenen les dones: la Judith Bach, la Mercè Arís, la mare Ariño... I ja estic esperant que entri una altra Marta a la canalla per veure que s'inventen després dels Martona, Marteta i Martuka.

Ai, canalla... L'únic que trobo a faltar d'aquella època era quan anaves passejant amb el cotxet i podies tirar-te un pet a qualsevol lloc amb total impunitat. N'hi havia prou amb olorar-li el bolquer i fer mala cara per esquivar qualsevol sospita.