dilluns, 6 d’abril de 2009

Diga'm com et dius...

-Sí, avui en Tonet no vindrà a assaig perquè aquesta tarda ha nascut en Llibert.
-Lli-què?

Més o menys, aquest és l'extracte de conversa que divendres passat (bon assaig) es va repetir al local. Ja tenim un nou nom, Llibert, per afegir a la onomàstica capgrossa. No sé si és un tema exclusiu de la colla o més general, el local és l'únic lloc on em relaciono amb personal en edat de criança, però la llista de personal que forma aquesta nova generació és sorprenent i exuberant: en Llibert, la Muriel, la Isona, l'Etna, la Duna, l'Aran, l'Oleguer, la Guiomar, l'Alguer, la Nora, en Ventura, l'Otger...

Moda? Esnobisme? Potser dóna per un estudi sociològic, però no és el cas, crec que és directament un efecte rebot: si el pare d'en Llibert no s'hagués dit Antoni, possiblement el seu fill no s'hauria dit Llibert.

En realitat aquests pares l'únic que busquen és que no els hi passi a la seva canalla el que els ha passat a ells a l'entrar a la colla, on els propietaris de noms comuns (almenys en altres èpoques) són rebatejats a l'instant: Toni? A partir d'ara et diràs Subi. Toni? Doncs Tonet. Toni? Diga-li Xino. Lluís? Ui, ja n'hi ha molts, posa-li Lluísma. Albert? Fora, fora, pots triar entre Celades o Cèliu. Jordi? Mira, ens queda Toru, Perton's o Celades-petit.

Clar, que pitjor ho tenen les dones: la Judith Bach, la Mercè Arís, la mare Ariño... I ja estic esperant que entri una altra Marta a la canalla per veure que s'inventen després dels Martona, Marteta i Martuka.

Ai, canalla... L'únic que trobo a faltar d'aquella època era quan anaves passejant amb el cotxet i podies tirar-te un pet a qualsevol lloc amb total impunitat. N'hi havia prou amb olorar-li el bolquer i fer mala cara per esquivar qualsevol sospita.

1 comentari:

Anònim ha dit...

senzillament boníssim l'article!