Els castells? Indubtablement!
El Cant de la Sibil·la? Sí, per què no?, ja m'està bé.
La dieta mediterrània? Bueno, vale, d'acord, si així ho voleu...
Però el flamenc??
En serio, no li acabo de veure el què.
dijous, 18 de novembre del 2010
dissabte, 11 de setembre del 2010
dilluns, 19 de juliol del 2010
El món al revés
Autèntic ambient de Santes el dissabte a Llavaneres. Sí, sí, ambient de Santes-Santes, sí, aquell ambientasso del dia 27 a la sortida de l'Ofici, aquell matí en que cal fer números per muntar la pinya del putu pilar. Ja veus tu, a quatre dies de poder escriure una pàgina que fa més de quinze anys que no ha escrit ningú i mira'ns, amb mandres i ganduleries.
Que raros que som collons, clavadets al nostre pilar de sis, que al local fa virgueries i després li fot una mandra enorme sortir a veure món i, si hi surt, ens surt destrempat i figaflor. Doncs això, que som raros: o coneixeu alguna altra colla que porti a plaça menys de la meitat de la gent que érem a assaig? A veure si encara resultarà que l'autèntic líder de la Colla, el referent, és en Juanca; sí, el del formatge guarit.
Però bueno, sembla que això de les coses rares és general: La Vella contemporitzant, fet-se la prudent i apretant només per la seva festa major (pas a pas, pis a pis?). Vilafranca fent més castells que comunicats de premsa. Els Minyons lluitant i descarregant tots els seus castells a la vallenca. Els Capgrossos encapçalant el rànking de llenyes. En Montilla encapçalant una manifestació independentista. Espanya guanyant un Mundial.
El món al revés.
Fent possible l'impossible.
Aneu-hi pensant de cara a diumenge.
divendres, 9 de juliol del 2010
dimecres, 23 de juny del 2010
Eufòria
Veure acomplir-se el somni que has perseguit tants anys. L'explosió de satisfacció pel final feliç de tanta feina i tantes proves i tantes hores al local. La sensació de ser el rei del món, de treure de dins la ràbia i la mala llet acumulada quan les coses no surten. El goig de fotre un crit immens i rebentar-ho tot, alçar els braços enlaire, tancar el puny i cridar que sí, que has pogut amb el pilar de sis i que en vols més. Més canya, més batalla, que aquí l'esperes, desafiant.
Paraules, paraules i paraules. Com sempre, una imatge val més que mil paraules.
La viva imatge de l'eufòria:
Paraules, paraules i paraules. Com sempre, una imatge val més que mil paraules.
La viva imatge de l'eufòria:
dijous, 17 de juny del 2010
Capgrossos 2020
No em pregunteu com, però navegant per internet he trobat un número del Tirant lo Blau del 2020, que pel que sembla igual és la data del proper número, visto lo visto. Així per sobre, destaquen algunes notícies:
- S'inicia la temporada amb la diada de l'aniversari del local i, com a acte central, s'inaugura el nou pany del vestuari dels homes. El president fa un emotiu discurs sobre la importància d'aquesta fita i anuncia novetats sucoses pel proper any, com l'adquisició d'una escombra. Talla la cinta Esperanza Aguirre, nova presidenta de Caixa Laietana.
- Es consolida en el món casteller la forma capgrossa de manar un castell, amb un equip format pel cap de colla, l'Enric Canal i tots els caps de colla anteriors. En Martí Esquerra excusa la seva absència.
- La tècnica convenç en Joan Àlvarez per a que continuï un any més, que aquest sí que serà l'últim i que només haurà de fer el tres. També algun cinc. I algun quatre. A part de la torre, clar.
- El conveni amb l'IMSERSO permet establir Torremolinos i Benidorm com destins fixos dels viatges de la colla, enmig del goig de les darreres noves fornades de castellers, que llacen les seves dentadures i pròtesis enlaire com a símbol de celebració.
- Després d'instal·lar les trompetes de megafonia al pati, i puja les reixes fins als cinc metres, en Toru considera que ja ha arribat el moment de muntar les dutxes de gas.
- En Juanca s'anima i renova les cartes, els polos dels cambres i fot els topos del rètol del bar encara més grossos i anuncia que està en tràmits per canviar el dia menys pensat l'oli de fregir les patates.
- Tot i haver posat aixecador a assaig a la torre de nou amb folre i manilles, la tècnica considera que encara falten entre 16 i 17 persones més al pati per assajar-la en condicions. S'anuncia una potent campanya de reclutació. De cara a l'any vinent. O a l'altre.
- L'Enricma torna a fer castells però ho deixa abans de Sant Jordi. Torna per l'Aniversari i se'n torna a anar a la tercera ronda, aquest cop per pixar. Pel Concurs millora la seva pròpia marca marxant i tornat un total de set vegades.
dijous, 15 d’abril del 2010
Llista de la compra
Comanda de cara a Sant Jordi:
- Queviures: Olives trencades
- Fruites i verdures: Més munia-tos
- Pastisseria: Bachs
- Pirotècnica: 1 xino
- Joguines: 1 osito
- Artesania: Boixets
- Música: algun dels Abba
- DVD: la última de l'Shrek
dijous, 25 de març del 2010
Fregant el travesser
Aquest 2010 ha començat potent pels (ex?)capgrossos esportistes, escrivint la lletra petita de la història. Al gener l'Oriol Feliu disputava amb el CH Mataró la final de la copa continental d'hoquei sobre patins, i uns dies després la Roser Tarragó i la Marta Bach feien saltar la sorpresa arribant amb el CN Mataró a la final de la Copa de la Reina de waterpolo. I al cap de poc en Bernat Buscà enfilava cap a Vancouver com a preparador físic de l'Ander Mirambell, el primer calellenc-maresmenc-català-espanyol que es classificava per la competició olímpica d'skeleton.
Espectacular, capgrossos de pura cepa: perquè han treballat dur als entrenaments. Com els Capgrossos. Perquè s'hi dediquen amb la màxima il·lusió,. Com els Capgrossos. I perquè sí, perquè han tocat amb els dits l'elit, però no, al final, no. Com els Capgrossos.
I sí, ja ho sabem que igualment venen els reconeixements amb els típics tòpics (amb el cap ben alt, històric, amb honor, tot un èxit, història...), però a aquestes alçades ja no volem ser el paio simpàtic de la classe ni volem que les ties ens diguin que és-que-prefereixo-que-seguim-sent-només-amics. A aquestes alçades el cos ens demana una altra cosa, ja ens entenem.
Espectacular, capgrossos de pura cepa: perquè han treballat dur als entrenaments. Com els Capgrossos. Perquè s'hi dediquen amb la màxima il·lusió,. Com els Capgrossos. I perquè sí, perquè han tocat amb els dits l'elit, però no, al final, no. Com els Capgrossos.
I sí, ja ho sabem que igualment venen els reconeixements amb els típics tòpics (amb el cap ben alt, històric, amb honor, tot un èxit, història...), però a aquestes alçades ja no volem ser el paio simpàtic de la classe ni volem que les ties ens diguin que és-que-prefereixo-que-seguim-sent-només-amics. A aquestes alçades el cos ens demana una altra cosa, ja ens entenem.
divendres, 12 de febrer del 2010
Pubertat
Ronda els 14 anys i li comencen a despuntar els fruits d'una maduresa precoç, coses de l'edat, uns dies no sap si amagar-se'n i uns altres es posa boja per lluir, ara mateix, la seva nova exuberància. Li agrada ser discreta i voldria seguir sent aquella nena tan simpàtica i tan aplicada i tan bona minyona que va ser fins ahir. No és que li agradi gaire cridar l'atenció, només el just i necessari per que els més grans sàpiguen que també és aquí (allò de qui no plora no mama) i es considera feliç fent el que fa i s'ho passa molt bé, però al mateix temps també es mor de ganes de que els paletes li cridin guapa quan passa davant d'una obra i sí, mira, de que els mansos del barri li vagin al darrera.
Per sort, l'adolescència és aquella edat en la que no cal ser conseqüent i un pot actuar a cop de rampell. No sap ben bé perquè, però tant es pot creure la reina del món com pensar que no és ningú i que li falta encara menjar moltes sopes. I sí, ja ho sap que li diran que aquesta muntanya russa ja és normal, que els hi passa a tots els joves, però això tampoc la conforma, ella aspira a ser diferent. Quin adolescent no ho aspira?
I creu que sí, que potser és el moment de provar coses noves i de provar-se a ella mateixa: canviar-se el pentinat, posar-se un tanga més atrevit o emprovar-se aquells sostenidors que, als ulls dels altres, faran que sembli que hi ha més del que en realitat hi ha. No pot ni vol esperar per quan sigui més vella, sap que vol fer-ho ara, no demà ni demà passat. I s'agafarà al brot verd més minúscul que li passa pel davant.
Havíem de parlar de castells, no?
Per sort, l'adolescència és aquella edat en la que no cal ser conseqüent i un pot actuar a cop de rampell. No sap ben bé perquè, però tant es pot creure la reina del món com pensar que no és ningú i que li falta encara menjar moltes sopes. I sí, ja ho sap que li diran que aquesta muntanya russa ja és normal, que els hi passa a tots els joves, però això tampoc la conforma, ella aspira a ser diferent. Quin adolescent no ho aspira?
I creu que sí, que potser és el moment de provar coses noves i de provar-se a ella mateixa: canviar-se el pentinat, posar-se un tanga més atrevit o emprovar-se aquells sostenidors que, als ulls dels altres, faran que sembli que hi ha més del que en realitat hi ha. No pot ni vol esperar per quan sigui més vella, sap que vol fer-ho ara, no demà ni demà passat. I s'agafarà al brot verd més minúscul que li passa pel davant.
Havíem de parlar de castells, no?
divendres, 5 de febrer del 2010
El dia de la marmota
Quan en una assemblea la part més distreta és la presentació de l'estat de comptes, apanyats anem. Ja m'ho havien comentat que últimament en Ramon Bach s'havia aprimat moltíssim, però no m'hagués imaginat que tant. Estava irreconeixible, a primera vista hagués jurat que era en Xarli 2, sí, el de la Montsita.
Últimament a les assemblees de la colla s'apodera de mi la síndrome Bill Murray, i em miro la sala d'actes i em sembla sentir pel fil musical el I've got you babe i em pensaria que tornem estar a l'any 2000 si no fos perquè fa deu anys en Cugat era massa poc pelut i massa menor d'edat per presidir l'assemblea (si és que en Cugat ha sigut alguna vegada menor d'edat, que ho dubto).
Un guió clàssic, vamos. Van parlar els de sempre: l'Àngel Prats i en Serres i en Mia i en Joan Pont i en Lluísma i en Xevi Castellví i en Lluís Mestres, un nou clàssic. I també van no parlar els de sempre, que per esplaiar-se amb teories conspiranoiques hi deu haver canals més adequats (i més anònims).
En Xarli apagadot, em va recordar el típic ciclista que tira i tira i tira del grup d'escapats i es ve girant i dient passeu, passeu, va, relleu, va! i els altres se'l miren i li diuen que sí amb el cap, que sí, ja callaràs, ja, au, tira! I a la tècnica exhibició de bipolaritat a càrrec d'en Lluís, en un fantàstic duet amb ell mateix alternant el que pensa amb el que el seu equip vol que digui. Per Santes gamma extra, però patirem per fer el 3 de 8. , això promet.
I la taula, com sempre, correcta, amb la Serracanta repartint la paraula (ni en Subi ni la seva regalèssiu van dir ni piu), la secretària molt cuca, i en Cugat arribant a dir que qui volgués parlar que li demanés la mà. No m'estanya que la cosa s'acabés en un pim pam, com per fotre-se'l a casa!
dilluns, 1 de febrer del 2010
Prepareu les maletes (ara sí)
Sembla ser que la Federació Egípcia de Futbol s'ha posat en contacte amb en Carles Guanyabens per veure si és possible la participació dels Capgrossos en els actes de celebració de la victòria de la seva selecció a la Copa d'Àfrica.
Amb les experiències recents encara a la memòria, aquesta vegada s'han pres totes les mesures de seguretat per evitar un nou intent d'estafa i se li ha preguntat al contacte egipci (diverses vegades) si era un estafador i aquest ha dit (diverses vegades) que no. També se l'ha interrogat per saber per què s'ha de muntar tot amb tanta precipitació, i sembla ser que és que a aquest senyor està a punt de casar-se-li el fill i va súper liat.
Com que tota precaució és poca, s'ha demanat a un vocal de la junta que entrés a internet per investigar alguna cosa més, però lamentablement ara no sap sortir. Descansi en pau.
Ara que la junta té totes les garanties possibles ja és tot a punt per obrir la llista d'inscripcions. Cal portar el passaport, 50 euritus i el carnet de tonto. Regal sorpresa pels deu primers.
Amb les experiències recents encara a la memòria, aquesta vegada s'han pres totes les mesures de seguretat per evitar un nou intent d'estafa i se li ha preguntat al contacte egipci (diverses vegades) si era un estafador i aquest ha dit (diverses vegades) que no. També se l'ha interrogat per saber per què s'ha de muntar tot amb tanta precipitació, i sembla ser que és que a aquest senyor està a punt de casar-se-li el fill i va súper liat.
Com que tota precaució és poca, s'ha demanat a un vocal de la junta que entrés a internet per investigar alguna cosa més, però lamentablement ara no sap sortir. Descansi en pau.
Ara que la junta té totes les garanties possibles ja és tot a punt per obrir la llista d'inscripcions. Cal portar el passaport, 50 euritus i el carnet de tonto. Regal sorpresa pels deu primers.
divendres, 22 de gener del 2010
Si no hi ha xeic, no hi ha xec
És curiosa la facilitat que tenen alguns per deixar anar saliva rabiosa quan els hi surt de la boca la paraula escollits. Donen per fet que ells no pertanyen a aquest grup dels escollits, no, ells són els pàries, els perseguits, i es mantenen contra vent i marea només per l'orgull, l'amor infinit a la colla i l'esperança en l'arribada d'un nou mesies que els porti temps millors. Com a mínim per ells.
Encara sort que al final no hi ha cap xeic, i per tant cap xec, i així ens hem estalviat polèmiques i ridículs històrics. Ja té collons la cosa que en una colla que ha portat fins a les màximes conseqüències, per lo bo i per lo dolent, la versió castellera del cafè per a tothom, que surti el tonto de torn parlant d'escollits.
Que sí, que ha de ser complicat fer una tria, però no tant com per renunciar a peritas en dulce com aquestes. Algú es pensa que a Xile o a Shangai els de Vilafranca i la Vella hi envien els 500 que són per Sant Fèlix? Va home, va.
I si no és igual, seguim com sempre i, si algun dia apareix algun altre xeic, deixo aquí la meva proposta:
- 5 guardabosses (en aquest països estrangers s'ha de vigilar!)
- 4 fotògrafs i 4 càmeres de vídeos (un esdeveniment així ha de quedar immortalitzat pels quatre costats).
- 3 sanitaris (del tipus infermer/a, no del tipus lavabo)
- 5 de la tècnica (imprescindible que es limitin a voltar el castell)
- 10 acompanyants (que vinguin a aplaudir i a fer voleiar els domassos, és d'agrair que hi hagi ambient, com al Concurs)
- 4 d'aquells persones que volten per la plaça amb camisa i no saps ben bé què fan.
- 5 repartidors d'aigua (una bona hidratació és fonamental en aquestes latituds)
- 2 speakers (mai se sap!)
- Tota la canalla (assagin o no, no és bo discrimar-los tan menuts)
- 4 venedores (cal aprofitar aquestes sortides per fer un outlet de la botigueta)
- 7 places institucionals per l'alcalde i els representats de cada grup polític (més una plaça de reserva per si al final l'Ernest Benach s'hi apunta).
- L'expedició es completarà amb 4 o 5 castellers de tronc i, per aquest ordre, el pinyaires de l'any, els hereus i les pubilles i la resta.
I ale, a triomfar! Sense tensions. Sense problemes. Sense castells.
I amb una mica de sort ens munten una fatwā abans de començar la segona ronda.
dijous, 14 de gener del 2010
Prou de silenci i eufemismes!
Té collons que en temps de webs, xats, mails, fòrums, messengers, facebooks, twitters, llistes de discussió, diaris digitals, blogs, llibres de visites, podcasts i les mil i una mandangues tecnològiques, en lloc aparegui rastre sobre la possible bomba de la temporada 2010.
Bé, sí, hi ha una petita referència geroglífica [sic], com si estiguessim encara en els temps de la Paca la Culona, dient sense dir, que ho entengui qui sap de què va i qui no que s'espabili, una mica de "tu ja m'entens" ara que tornem a tenir els trincos a la tele, com si no haguessin passat els anys per les nostres vides i els quartos per les seves.
La resta, per boca a boca i amb la boca petita, suposo que per que no salti la llebre.
- Ei, t'has enterat?
- Sí, que fort, eh?
- A veure com sortirà..
- A veure, a veure.
Però ja va sent hora de que algú parli alt i clar: els Capgrossos ens n'anem a Bellcaire. Ja em diràs tu, tanta tonteria per això. I ni tan sols aclareixen si d'Empordà o d'Urgell.
Bé, sí, hi ha una petita referència geroglífica [sic], com si estiguessim encara en els temps de la Paca la Culona, dient sense dir, que ho entengui qui sap de què va i qui no que s'espabili, una mica de "tu ja m'entens" ara que tornem a tenir els trincos a la tele, com si no haguessin passat els anys per les nostres vides i els quartos per les seves.
La resta, per boca a boca i amb la boca petita, suposo que per que no salti la llebre.
- Ei, t'has enterat?
- Sí, que fort, eh?
- A veure com sortirà..
- A veure, a veure.
Però ja va sent hora de que algú parli alt i clar: els Capgrossos ens n'anem a Bellcaire. Ja em diràs tu, tanta tonteria per això. I ni tan sols aclareixen si d'Empordà o d'Urgell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)