Pit (i collons, en aquest cas, no)

Llegeixo a l'últim número de la revista Castells:

"La dona, en general, té més capacitat de negociar, des d'un punt de vista tècnic, de parlar, no ens 'enroquem', potser som més conciliadores i tenim més mà esquerra, coses fonamentals per a arribar a acords i promoure la cohesió interna d'una colla", segons Baró i la seva experiència com a cap de colla.

Doncs jo, basant-me en la meva experiència amb el personal que veig voltar per les colles, la meva inclosa, només tinc una opinió sobre això de no enrocar-se, de ser conciliadores i de tenir més mà esquerra: M'hi cago i m'hi pixo.

Ja començo a estar-ne una mica fins els collons d'aquest rotllo de la <zum-zum, obrir música de compreses> manera femenina de fer les coses <zum-zum, tancar música de compreses>. Aneu a cagar a la via: n'hi ha prou amb parlar amb un baix i que t'expliqui l'apassionant món de les crosses, o fer una passejada pel pis de quints per comprovar que el que prima no és precisament l'altruïsme i el corporativisme, més aviat una mala baba (a vegades) que no es veu en cap altre pis del castell.

Ei, que de tot hi ha a la vinya del señor, que hi ha paies de puta mare, tios desgraciats, merengues bona persona i pericos intel·ligents. O sigui, que ja n'hi ha prou de tanta tonteria de nena guai, que ni tots som sants ni tots dimonis. A qué huelen las nubes? Au a cagar!

Baixón

Quin diumenge, per déu! Que algú m'expliqui com un es pot anar la setmana tot envalentonat per acabar-la amb aquest diumenge pitxafreda. Però de què parla aquest avui -direu- de futbol o de castells? Doncs la resposta és SÍ. Perquè ho pintis blaugrana o blaumarí, la cara de tonto no em va canviar gaire del migdia al vespre.

Potser encara encomanats de l'eufòria culé, divendres vam clavar un assaig potent i els pilars i la boníssima prova del quatre de nou ens van fotre el xute d'adrenalina que ens feia falta a tot plegats. I encara que les previsions pel diumenge eren baixes en calories, veure tot el que anem preparant en cartera servia de consol davant la més que probable repassada que ens havien de fotre els Borinots i els Minyons. Ben encetats, vamos.

Però a l'hora de la veritat nàstis-de-plàstis, aquest any tothom té el gandul posat i el personal va sota mínims (no deien que la crisis econòmica reviuria el boom dels castell? Collooons... ). Nanos, pugem la moral que hi ha opcions d'empatar! Però no: "nosaltres no som així".

Resa el decàleg no escrit dels Capgrossos que no som competitius. Per què no quedem un dia uns quants i passem a net, negre sobre blanc, aquest suposat decàleg i decidim això de la competitivitat? Perquè a mi no m'agrada perdre ni pes. Naturalment, ni se'm passa guanyar a qualsevol preu, però sí esprémer al màxim les pròpies possibilitats. I ahir, ho sento, vam fer cagarela de la bona, tot el matí amb el cagarret al cul (au, ara ja sabeu què collons és allò que tenim dibuixat a l'escut de la camisa!). Boluda, ven, que ya sabemos donde estava el canguelo! Quin dia més tonto, per déu!

Sortir sempre guapo

Qui voldria sortir lleig en el seu propi autoretrat? Com lo rei en Jaume, totes les colles escriuen les cròniques de les seves batalletes i vicisituts amb sobredosi de sucre. De cara enfora, tot són èxits, triomfs i encerts; l'autocrítica pot tenir lloc de portes endins, però els mitjans (revistes, webs, llibres) de cada colla són el més semblant a un publireportatge multimèdia d'autobombo. Només els fòrums (això les colles que en tenen) obren alguna escletxa que, en realitat, només acaba aprofitant algun eixelebrat per vomitar bilis (i tampoc es tracta d'això).

Avui farem classe d'història. Repassant el llibre dels Capgrossos que en el seu dia van escriure el "trio calavera", no sé veure cap fracàs estrepitós. Potser en deu anys no n'hi va haver cap, tampoc ho sé perquè jo vaig entrar més tard. Però ara que ja controlo una mica més (i abans de que em comenci a fallar la memòria), em pregunto si al proper llibre hi haurà algun lloc on parli del tema de la Creu de Sant Jordi de fa dos anys. Quin èxit, nanos!

Ei, que a mi això de la Creu me la bufa una mica, no sé qui era que deia que se'n reparteixen tantes que avui dia el que té mèrit és no tenir-la. Però s'ha de reconèixer que aquella campanya del 2007 va tenir el seu punt de ridícul, per la poca repercusió de cara enfora però sobretot pel suport tant tebi que va tenir dins de la pròpia ciutat. Val, d'acord, no era una iniciativa de la colla i per això no s'hauria d'imputar a la casella de fracassos propis, que se l'apunti qui correspongui.

Visto lo visto, potser haugés estat més apropiat presentar candidatura al lliurament que van fer abans d'ahir de les Medalles al Mèrit en el Treball. Perquè treballadors ho som un rato.

El local ideal

Imagino que deu ser la mandra que aquesta temporada tenen totes les colles que també se m'encomana a l'hora d'escriure al blog, i això fa que se'm vagin acumulant temes pendents i clar, parlar ara del primer aniversari del local, la veritat, no queda molt de candent actualitat que diguem.

Bé, la qüestió és que fa quatre dies estàvem celebrant els primers dotze mesos de vida (més aviat vidilla) del nostre local. Tot sigui dit, amb bastant menys trempera que la inauguració de fa un any, però amb el puntillo d'estrenar el trencadís de l'Albert Celades, àlies Nogueras, i el rocòdrom dels despilotats. Una veritable llàstima que no es desvestissin per l'ocasió.

Els que no van faltar al final de tan 'fastuosa' celebració van ser la Banda dels Rèmores, posant un digne colofó amb una petita performance titolada 'Arrasa lo que puedas'.

Això sí: el que no ha canviat des de l'any passat ha sigut aquest comernos-las-pollas en cada conversa sobre el local. Sí, és una passada i ja el voldrien molts, però cal ser humils igual com ho som amb els castells i pensar que de camí de millora n'hi ha molt.

Ara sortirà el típic pamplines demanat un jacuzzi, oi? Parlo en serio, un local ideal, per exemple, tindria mecanitzat el sistema de baixada i pujada de la xarxa. Tindria, parlant de xarxes, una xarxa preparada per poder assajar la torre. Tindria una porta corredera que permetés obrir totalment el cub d'assaig al pati. Paranoiant una mica, podria tenir un terra hidràulic que permetés simular la inclinació de la propera plaça on haguessim d'actuar, i fins i tot un projector de façanes virtuals al quatre cantons de l'espai d'assaig, per a que en Xevi Castellví s'aclarís d'una punyetera vegada on collons està Santa Anna. I segurament molts detallets més.

Segurament serà una burrada i igual ja li ha agafat un cobriment al Toru, però mira, també tenia a la llista de coses pendents que el local tingués un bar de veritat i mira, ja el tenim, amb aquell olor de frigitelis, aquell desordre ordenat darrera la barra i aquell santíssim dos a sis, eufòria i comunió, que ha de fer pujar la nòmina d'enxanetes per la temporada 2015.