Jo he fet castells de nou a l'agost

Doncs sí, encara que ara sembli ciència ficció, jo he fet castells de nou a l'agost. Si físicament l'Arboç ens cau un pèl lluny, castellerament ara mateix som a anys llum de l'Arboç 2005. Posats a viatjar en el temps, si no arriba a ser per la calor divendres passat (i pel que em deien també dijous) no haguéssim sabut si érem a un assaig de finals d'agost o de finals de febrer.

Si a una colla de nou, o que digui que és de nou, o que digui que aspira a la gamma extra, li treus els que encara són de vacances, i els lesionats, i els supercoperos, i els rebotats, i els que ja van de Sant Fèlix (Jordi Gonzàlez a part, que ell té butlla familiar, no te m'enfadis ara, eh?), i els mandrosos, i els despistats, i els que si no hi ha manduca ni viatge no passen pel local, què queda? Justet per unes manilles. Una manera com una altra d'anar assajant la gamma extra, quins collons.

Sota terra hagués volgut estar en Lluís Feliu, que avui mateix se'l volien endur al Congrés de cardiòlegs que fan a Barcelona, perquè que el cor t'aguanti uns esperpents d'assajos com aquests és digne d'admirar. Una mica com la resta dels presents, amb bastanta vergonya i sense saber ben bé quanta era aliena i quanta no. I necessari el discurset-queixa-bronca-lament del cap de colla. Tan necessari com inútil, paradoxes de la vida castellera, ja que el desgraciat que va a l'assaig es menja la reprimenda dels que no hi han anat. No cal dir noms concrets, per d'entre molts un fa de cap de pinyes i l'altre fa de cap de folres.

I tot i així, amb aquest panorama dissabte la mediocre assistència encara ens permetia salvar els mobles en una plaça que es mereix molt més per part nostra. De pasta de muniato es devien quedar l'endemà els organitzadors de la diada de Sitges sentint a en Xevi Castellví dir per la tele que als Capgrossos ens faria molta il·lusió participar un dia a Sant Fèlix. Visto lo visto, això ja no s'ho creu ningú. Ni nosaltres.

Rànkings? Lo qualo?

Tot i que a l'agost potser trepitjo més places que molts castellers de les colles que no fan vacances, no m'imagino actuant en places com Llorenç o la Bisbal (això sí que són places dures, i no les de l'Oriol Bohigas!).

Clar que això de parar per la canícula també té la seva contra i aquest any a l'engròs: després de plegar faixes per Les Santes i acabar més o menys a la par de les colles grans, cada setmana ha servit per a que ens anessin fotent un parell de castellets per entremig i ara, en quatre dies, ens trobem al cul del món G4, G5, G6 o com collons li vulguin dir, diga-li X. I encara els hi queda Sant Fèlix, marededéusinyó!

A mi, la veritat, això dels rànquings no em fa massa el pes. Sí, de tant en tant li faig una ullada al d'en Beumalito a l'Avui i al 3 Rondes. Com que cal contrastar la informació, també em miro el del Punt, que ve a ser el del webcasteller.com. Oju, no confondre amb el de moncasteller.cat, que no me'l miro mai però ara anem cinquens, igual que la faixa i la lliga de quarts de nou, que pel que es veu el calculen diferent que el termòmetre casteller del va de castells.

Com us deia, no paro massa atenció a això del rànquings. No m'agraden. Abans quan cada dos per tres pujàvem una, dues o tres posicions o estàvem allà, gratant l'escrot a les grans, llavors sí, però ara que fins i tot ens adelanten!, veig que són una collonada.

No he nascut per ser sisè.

A veure si aviat descarreguem tres tripletes i així me'ls podré mirar sense sentir cagalera.

Samarretaires

Si alguna gràcia té pringar aquest mes és que almenys castellerament un pot fer l'agost, mai més ben dit, i patejar-se un bon grapat de places i diades amb caliu, amb la cerveseta a la mà tot fent temps pel dinar (o sopar) corresponent. Vilanova, la Firagost o la Bisbal no serien el mateix sense Ca la Maria, el Corbatí o el can Kildo respectius.

I així anirem tirant fins a Sant Fèlix, farcint la faixa que diu el company Guillamón, un any més vestit de carrer (i que duri). Per sort, ja no queda gran cosa d'aquella fal·lera dels primers anys i d'aquelles manades uniformades que copaven places per, bàsicament i inconscientment, fer-se veure. És, en el fons, una fórmula ben senzilla: a falta de castells, samarretes. Pecats de joventut, la fatxenderia pròpia del nouvingut que vist en perspectiva provoca una mica de vergonya. Sort que el temps tot ho cura.

I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, que aquest posat nou ric del nosaltres-sí-que-som-guais l'han perpetrat tots els novatos de les colles creades dels noranta cap aquí. I com que això del fer-se veure sembla ser una necessitat vital, per practicar l'exhibicionisme samarretil ja no és imprescindible viure per damunt de l'Ordal i podem gaudir de gràcils joves enfundats en samarretes de dubtós disseny com per exemple les de la iniciativa del Don't clap. Què cony ha d'entendre un guiri quan li parlen de Little Wing? La cançó d'en Jimmy Hendrix?

Si és per samarretes, prefereixo aquesta, que sense posar res s'entén tot:

Feu del silenci paraules

Ja tornem a ser aquí (sí, jo sóc un dels desgraciadets que ja s'ha polit les vacances), amb la boca encara rasposa d'unes nits de Santes que cada cop se'm foten més llargues. Però a diferència d'alguns altres, jo no estic encara per decidir amb quin regust final em quedo de la nostra actuació castellera: que si agredolç, que si un punt amarg... que si llets en vinagre, aneu a cagar! Si al mes de maig (si aquell de 4 de 7 a-5 de 7-4 de 8) ens proposen una actuació com la que vam fer, pixem colònia.

Que vam haver de renunciar al 4 de 9? Vaaaaaaaaaaaaaale. Que ens vam menjar el pilar de set i algú va pillar catxo? D'acooooooord. Però vam clavar un 3 de 9, amb una mà de canvis, ens vam currar un altre 4 de 8 amb l'agulla i vam fer servir la torre de 8 per assegurar el tanto, i això amb lo que ens ha constat aquest any. [A propòsit, si sou algun d'aquests torracollons perfeccionistes us hi aneu posant vosaltres mateixos els "amb folre" pertinents].

Tot va anar perfecte, doncs? No! En un petit poblet de la Gàlia, algú va pillar un micro:

I en general ahir va ser una diada rara, moltes llenyes, molts intents...un speaker horrorós.....
lila és el color que porto

Seguíem aguantant estoicament la tortura a la que ens sotmetia la “speaker” de torn que semblava manllevada d’una final de “grand slam” de tennis.
Més que castells...

De fet ahir si no hi hagué shagut una megafona plasta , molesta embafadora que es va de dicar a tocar els bolets demanant silenci a cada moment...
castellscomentaris (lapinya.cat)

I que per megafonia demanin gent per fer el 3d9f dels verds, quan les altres dues colles havien intentat el mateix castell i no s'havia demanat gent... I a sobre la persona que parlava era de Capgrossos...
gracienc (lapinya.cat)

Els comentaris a peu de plaça tampoc tenien desperdici, però la memòria justeja i no seria capaç de reproduir-ne cap de forma exacta. És que en general a Mataró mai se li ha acabat de trobar el puntillo a això de la megafonia, i si no que li preguntin als veïns de la platja.

Com que no està bé rajar i no aportar millores, proporcionaré la meva dosi de crítica constructiva per aquest petit poblet de bàrbars del nord: pel 4 de 9 una mica de poció màgica i per fer pinya als verds una guarnició de romans, que almenys aquests porten casco. Pel tema de la megafonia, crec que n'hi haurà prou amb que abans de començar la diada algú emmanilli i amordassi a l'Asseguratòrix de torn.