diumenge, 30 de setembre de 2012

dilluns, 28 de març de 2011

Aixecar la camisa

En fi, sembla que aquest any algú està disposat a anar-nos tocant els collons durant la hibernació i les vacances castellers s'han acabat convertint en quatre ponts mal repartits.

Ara la camisa, vés per on, que ja trigava massa temps algú a fer saltar la llebre. Piensa en verde y acertarás, em sembla que deia el refrany. I encara menys temps han trigat a contestar amb sang als ulls els salvadors d'essències, els curts i els menjamocs. La camisa "és un símbol", "és sagrada", i alguna tonteria més, com si no fes quatre dies que s'hagués fet la mateixa pantomima amb la samarreta culé. Com si molts del que parlen no portessin pedaços, a cual más cutre, sobre la camisa que ara resulta que diuen que és sagrada. Si el Barça és més que un club, les colles castelleres són un puticlub.

Tot plegat sona a envegeta de la dolenta, vamos, el que se'n diu una pataleta amb totes les lletres. Es podien haver contraposat qüestions estètiques, logístiques (qui és el guapo que renova les camises amb cada canvi de patrocinador?) i fins i tot els problemes que podria portar a les colles-anunci participar en actes més o menys tradicionals (com La Passada o altres professons) en les que no són organitzadors o convidats.

La publicitat ho envaeix tot. El món va cap aquí i els castellers podem jugar a no ser-hi. A canvi de renúncies, és clar. I si no, doncs mira, algú amb més imaginació sabrà trobar vies alternatives per anar fent la puta i la ramoneta. I hi haurà qui sabrà aprofitar que els de Badalona vesteixin groc Ikea, o que els de Mataró llueixin blau laietana (descansi en pau).  I si els lagartus van del rotllo piensa-en-verde, que no es preocupin que nosaltres tenim a la Volkswagen darrera la cantonada amb el seu think-blue, que és més de luju.

O que facin com en l'Ossu, que ha tirat per la via del patrocini individual i ja ha llançant la seva línia de màldemans manillerus, canela fina!

dijous, 3 de març de 2011

Març marçot

Si alguna cosa té de bo el primer assaig del març és retrobar la gent, fer-la petar i després si te he visto no me acuerdo i a l'abril ja m'hi tornaré a passar. Però mira, aquest any amb la conya de la Candela ni això, que lo xerrat, xerrat estava i als quatre pardillos que havien començat amb gana de castells se l'havien deixat i ben deixada a Valls.

[Nota: Sembla que hi ha algú que amb el tema de la Candela m'acusa de faltar el respecte a no sé qui-què exactament. Dies fa, que no dormo! Sabeu què? Al programa de les decennals del 2021 apunteu-hi 6.846 en lloc dels 6.847 (!!!) d'aquest any, que servidor ja no tindrà edat per anar pels puestos ]

És a dir, que poca chicha per començar, que més que picar pedra, sembla que anàvem del rotllo del ball de les pedretes... I és que: a qui se li acut muntar un assaig el dia de l'Espanyol-Mallorca? És motiu de sesse! I és clar, va passar el que havia de passar, quatre i el cabo. Collons, que és que no hi havia ni en Mia Castellví, ja està tot dit!

Però bé, amb els que som farem, i vam poder acabar l'assaig amb aquell punt d'esperança, aquella brillantor als ulls, aquelles papallones a la panxa i la seguretat que, tot i que lluny, amb il·lusió i treball, molt de treball, descarregar el cinc de set pot estar, algun dia, al nostre abast!

dimecres, 2 de febrer de 2011

La feina ben feta, ni té frinteres ni té roval


Suposo que aquest pseudo-espectacle que es va muntar a Valls l'altre dia devia ser per celebrar la proclamació dels castells com a Patromoni Immaterial. Segurament muntar un tinglado d'aquests deu ser complicat (a part de costar un ou de la cara), però com deia la meva iaia: manolete, si no sabes torear pa qué te metes?

M'ho podran vendre com la gran festa castellera, però tot plegat fotia un tuf a rendir pleitesía que tombava. Que et deixin plantar un cony de pilar a la plaça del Blat potser posa calent a algun mitòman innocent. Però el rotllo ja va de sado-maso quan et toca menjar-te tres hores d'un simulacre de cercavila gelat pel barri vell de Valls (que és un rato maco, eh?, maco perquè sí). Quan a la plaça (??) no hi ha lloc per moure's. I sobretot, quan et toca fer el passadís per a que passin les colles amfitriones. Cutre si està fet exprés i doblement cutre si va ser un problema d'organització.

Es pot treure alguna conclusió de tot plegat? Doncs, com a mínim, com és d'important per les colles aconseguir que vaig entrant gent nova: només aconseguint que entrin nous castellers es podran assegurar d'aquí a deu anys un mínim de pardillos per les properes decennals. Perquè als que vam llepar aquest 2011, em sembla que el 2021 tenim previst un dinar familiar o partit de bàsquet dels nens.


I els Capgrossos, estel·lars, còmodament situats a la 38a posició del rànking, marededéusinyó, que poc que ens ha durat lo de la gamma extra. Però bé, nosaltres adaptant-nos al medi, amb un 5 de 7 al més pur estil vallenc, desmanegat i bellugadís. I desmuntat, que sembla que això és el que es porta últimament per l'Alt Camp. No s'ha de desmerèixer mai als amfitrions. Als seus peus.

dijous, 18 de novembre de 2010

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Els castells? Indubtablement!
El Cant de la Sibil·la? Sí, per què no?, ja m'està bé.
La dieta mediterrània? Bueno, vale, d'acord, si així ho voleu...
Però el flamenc??

En serio, no li acabo de veure el què.