Narcisistes

Quin regust tornar a sentir-nos així després de tantes setmanes amb la tita fluixa, tan fluixa i pengim penjam que semblàvem el Milan del món casteller. Tres quarts d'entrada al pati d'assaig, però visto lo visto, fins i tot a aquestes alçades ens sembla bé, que no hi havia entrepans però hi havia la teletrés.

I ale, de bolos per la teva, assajant amb camisa al més pur estil de la Vella. Clar que ells en casos així acaben l'assaig fotent-se una senyora paella i els queda la cosa potent, fartanera i orgullosa. Nosaltres, si ens plantem al local amb pantalons blancs i la camisa per dins, ens queda un assaig pijo i macu. Però mira, som com som i hem d'acceptar tothom, es ruixi d'aigua de colònia perquè ve la tele, o es posi boletes de naftalina entre els plecs de la faixa per conservar-se més jove.

Fos el que fos, divendres ens vam tornar a sentir guapos, a agradar-nos, fins i tot a posar-nos tontorrons amb nosaltres mateixos. Osti, és que cada prova que fem m'agrado més! Sí, sí, aquesta colla em posa! I així, amb el guapu subidu ens en vam anar a Girona, que tothom sap que és el lloc ideal per tenir atacs de narcicisme.

Tan sobrats anem, que quan ens vam enterar que l'Àlex Dorda tenia problemes d'il·luminació amb la càmera, vam decidir desmuntar el primer intent del tres de nou per poder-ne tenir una foto com déu mana. És que estem a tope, narcisistes dels collons.

Tots som una colla

És importantíssim acollir i integrar a tot el personal nouvingut que apareix per casa nostra, parlem del país o de la Colla. En aquest sentit els Capgrossos anem fent els nostres pinitos en matèria de multiculturalitat i així, per exemple, a finals de mes hem muntat una taller de carbasses de Halloween i un túnel de la por, per donar caliu als anglòfons de la colla (apa, Jason, quin cunyat tant detallista que tens). Integració inversa en podríem dir.

No sembla mala idea el mano a mano aquest entre la Coordinadora i la Generalitat, si un cop pagats (i amb sort, fets) els informes de torn queden calers per fer alguna cosa més que propaganda i acaba servint per aconseguir nous castellers a les colles i de passada ajudar a integrar als nouvinguts. Sempre serà millor això que no segons quines lleis d'estrangeria (que per cert, perquè no les hi han aplicat mai al rei i a la reina si són nascuts a l'estranger i no han treballat mai ni tenen ganes de fer-ho?).

Al bressol dels castells potser flipen amb tot plegat i es pregunten què collons de campanyes i projectes, si això de la integració als castells s'ha fet sempre, que hi ha un bon grapat de melillas, juanatxos i banderas amb currículums castellers brillants. Clar que potser la diferència és que abans els castellers eren, per norma general, gent humil, i tots els immigrants acostumen a ser-ho (sinó de què collons fotrien el camp de casa seva?), i en canvi ara els castellers potser som una mica pijos tots plegats, vés a saber.

De qualsevol manera, entrar a fer castells a Valls deu ser relativament fàcil, perquè sincerament: que sí, que quan fa fred tenen la Festa de la calçotada i els Tres Tombs, però què collons més es pot fer a Valls els mesos de calor? Fora de la plaça del Blat, és un poble ben sosso, certament, no com Mataró, on disposem d'una oferta brutal: pots agafar el cotxe i anar a Barcelona al teatre, pots agafar el cotxe i anar a Terrassa a escoltar jazz, pots agafar el cotxe i anar a Sant Pol a sopar, pots agafar el cotxe i anar a Montserrat a escalar, pots agafar el cotxe i anar a Salou a Port Aventura, pots agafar el cotxe i anar a la Molina a esquiar... i així centenars d'activitats. I a algunes fins i tot s'hi pot anar en tren i/o en bus. Ja ho he dit, brutal.

Jornades irregulars

Tristesa patètica la d'aquest cap de setmana (estrictament dissabte i diumenge) casteller. Diumenge em mirava el Quarts de Nou i tenia la mateixa sensació que mirant la quiniela d'aquesta setmana: Cádiz-Cartagena, Huesca-Numáncia, Bèlgica-Turquia... Sí, vale, té la forma, les caselles i els colors d'una quiniela, però no és una quiniela. Doncs amb els castells igual, voltant per aquests móns de déu hi ha colles, colletes i bandes.


Ja és trist que un cap de setmana que no acaparen l'atenció mediàtica les 'grans', les colles mitjanes no aprofitin per treure el cap i lluir palmito, i acabin sortint per pantalla alguns intents, nyaps i xurrus poc edificants, per dir-ho d'alguna manera. I sí, al final fins i tot va sortir un castell de cinc (si és que tenen sentit aquestes dues paraules juntes) i jo ja no sabia si estava mirant el Quarts de nou o el Caçadors de bolets.

La 'jornada regular' va donar per tant poc, que es va haver de farcir amb la crònica del Concurs7 de fa una setmana i que, tot sigui dit, aquest any va mostrar un bon grapat de castells dignes, que ja és molt. Amb caps de setmana com aquest ja pot en Beumala anar-li fotent totes les ganes al seu invent de de les jornades regulars. Clar que, per no baixar del burro, es capaç de dir que aquesta setmana hi havia aturada pels compromisos de les seleccions.

Per la cara

Aquest dissabte passat el local semblava la seu d'una colla castellera de debò, amb genteta i ambientillu. Entre birra i birra vam poder veure tota mena de culs penjant davant del rocòdrom, comprovar pels vídeos prehistòrics "que sempre pugen els mateixos" i fer una estona l'animal amb l'infable. El dia que en lloc d'un castell sigui una nina pot ser la bomba.

Mentre miràvem els vídeos vaig flipar quan va sortir per la pantalla en Constantino Romero fent-se passar per en Ramon Bach. Sí, parlava de castells i no posava la veu aquella del atletas-bajen-del-escenario, però jo vaig veure claríssim que no era en Ramon. Espero que en el seu moment la Judith també ho veiés.

El que passa en realitat és que hi ha desenes de personatges de renom que adopten una doble identitat per mantenir en secret la seva afició als castells (no tots són com en Benach, mira). No sorprèn a ningú que el propi Yusep Montiya sigui un habitual als nostres assajos, com també ho era en Motta, però ara com que està a l'Inter va molt liat i ve poc. Hi havia dubtes sobre si Roger Tomico era el nom en clau de l'Iván De La Peña, però la temporadeta que s'ha passat amb crosses ho ha confirmat del tot. I l'altre era en Lacruz, que es feia dir Quico Boixet i que l'any passat a l'Espanyol va demostrar que futbolísticament no havia millorat res (i no era difícil) des dels seus temps a la Juventus. Per no parlar d'en Roberto Carlos d'Esplugues, un altre il·lustre lesionat.

Però si una cosa tenim a la colla, són artistes: el propi Mark Knopfler ens va fer durant una temporada de delegat, que no és un càrrec balder però ell hagués preferit ser president. També en Juanjo Puigcorbé va pillar càrrec una bona temporada amb la canalla mentre es feia dir Mia en els repartiments del Teatre Guasch.

I molts més: què es pensa el doctor House, que per que deixi el bastó i la moto al carrer Sant Benet en hem de creure que és en Fluri? Per què l'Olímpia no reconeix d'una vegada que és la Pati Pla del club Super3? Perquè en Monràs de Ventdelpà no reconeix que va molt liat amb les granges i altres negocis i per això s'ha hagut de prendre amb més calma tot el tema dels castells i els pilars? Qui és en realitat en Rugama, el personatge d'en Tyler de la sèrie El Meu Heroi (Philip Whitchurch es diu el paio) o en Kiko Matamoros? O és en Coto? O són tots dos?

I ja he parlat d'en Montilla, però de polític en tenim de totes bandes: el propi Arnaldo Otegui quan s'amagava de la justícia espanyola també era a la colla i es feia dir Quim Mas. I com que hi ha d'haver de tot, també tenim l'Albert Rivera, que després dels últims esdeveniments a Ciutadanos s'ha acollit al programa de protecció de testimonis sota el nom de Pedro López.

I a la tercera diada, ressucità

- Òstia, en què quedem, ja no estem acabats? I jo que li havia dit a la parenta que pel que quedava d'any ja tenia tots els caps de setmana lliures. I què foto ara jo? Què foto?!!
- Se siente.

Setmana de catarsi per tornar la fe als descreguts, amb un assaig com els de quan érem bons, no per trempar, però com a mínim per posar-la morcillona. Al Prat suavessitoss i sense ensurts per plantar-nos a Lleida amb una altra cara, ara sí, per ganes, per sensacions i sobretot per necessitat imperiosa. Sembla que sortirà el sol, mira qu'et dic.

Si normalment no som l'alegria de la huerta, abans d'ahir en cada castell tots fotíem cara d'estar cagant. Cagant eh? no cagats, que ja ho va deixar ben clar fot anys en Cela amb la diferència entre estar jodido i estar jodiendo). Ben concentrats acaba sortint tot, això val pels castells i val pel cagar.

Quin gustillo tornar a fer castells així, segurs i convençuts, tots per la feina, de l'enxaneta fins a l'últim cordó Farmatint de la soca. Ja ho deia el nostre Laporta particular, que no estamos tan mal! Qui li havia de dir a en Cugat que acabaria convertint-se en un clon barroer del seu estimat i mocadorejat Laporta (per cert, en Xarli ja no en reparteix, de mocadors?). Clar que si al del loro li va sortir bé i va pillar un triplet, a veure si nosaltres pillem una tripleta.

I ara a seguir, un altre diumenge amb els de Sants i ja en van mil. Qui va muntar aquest calendari? En Gio?

Mercenàries

L'altre dia a Sabadell, quan un de Minyons em va comentar que portaven un programa amb un castell de nou (3), un castell de vuit (4) i un castell de set (2), vaig recordar, en una associació d'idees fàcil, que d'aquí a no res ja ve la diada de la Mercè.

A mi m'és bastant igual qui actua o qui deixa d'actuar en aquesta performance pro-guiris, l'actuació més vista i menys mirada del món casteller. Sense voler entrar al debat, només diré que s'ha de reconèixer que, com l'any passat, la colla local està completant una temporada força gris.

Però bé, al cuento, de la Mercè m'han vingut al cap les actuacions mercenàries, potser per similitud fonètica o potser per la similitud del tipus de públic que congreguen aquestes actuacions. Les mercenàries són les razzies castelleres en sopars, fires i congressos que responen únicament al lema:

La majoria de vegades aquestes coses (són actuacions? són espectacles? són coros y danzas?) tenen aquell punt cutre que fa que, tot i que en el mateix moment li fotries una pallissa estupenda al putu directiu guiri borratxo de torn, amb els anys les acabes recordant amb carinyo, com aquella cosina tonta que tots hem tingut.

No sé que tenent aquestes pseudo-actuacions, que fan que la majoria volem i dolem. Segurament és que en el fons som uns cutres, mal que ens pesi. Sí, ens agrada anar de guais, d'esnobs, de culturetes, és igual, del que sigui, i no reconèixer mai que havíem tingut cassets de l'Eugenio o de l'Arévalo. Sí, ara resulta que ningú va veure mai Los Bingueros, eh que no? (Els joves ja em sabreu disculpar, no estic massa a la onda per saber d'alguna perla contemporània que sigui l'equivalent a aquest best-seller de l'Esteso i en Pajares).

Sí, les mercenàries són la part més salvatge del món casteller, en totes les seves variants: hi ha actuacions que es poden considerar atracaments de guant blanc, n'hi ha d'altres que són simplement prostitució castellera. Això sí, mai en públic i al mig del carrer, sempre en recintes tancats i exclusius. Putes, però cares. La part més fosca, sí senyor, i alhora la més imprescindible per la supervivència econòmica de les colles. Després de l'administració, clar, tot i que de tant en tant també ens toca prostituir-nos.

Tocat i enfonsat

Ni llavors (per Les Santes de fa vuit anys) ni després, vaig poder entendre per què la Jove de Tarragona ens va deixar penjats a quatre dies de la nostra festa major. Avui ho entenc una mica, com a mínim entenc les ganes d'estalviar-te d'anar a una plaça amb la sensació de sentir-te observat, amb la sensació de moure't per la puta rutina, amb la sensació d'estar fent una mica el ridícul, perquè completar una actuació de mínims desmuntant un quatre de 7 amb l'agulla és fer una mica el ridícul. Espero que almenys als cargolins els tornem alguns dels calers que ni per castells ni per efectius desplaçats crec que mereixem.

Ep! i no em vull posar derrotista, que jo estic convençut que en una setmana li podem donar la volta al mitjó, que no hi tenim el cul pelat com d'altres però que també hem fet els nostres pinitos. Ara fa un any ens menjàvem un tres de nou a Reus i en set dies ens inventàvem un terç pel tres de Lleida, pim pam, que està dit ràpid.

Doncs ara igual, que cadascú hi posi de la seva part: els optimistes que ens pintin els assajos de colors, els visionaris que ens alegrin el dia explicant-nos què collons hi ha més enllà (perquè hi ha d'haver un més enllà, collons), els xerraires que omplin fòrums i blogs cridant a tort i a dret Que no estamos tan mal!

Els pessimistes, amb que vinguin a assaig n'hi ha prou, mira tú sí ho tenim fàcil.