
dissabte, 31 / octubre / 2009
Narcisistes

dijous, 22 / octubre / 2009
Tots som una colla
No sembla mala idea el mano a mano aquest entre la Coordinadora i la Generalitat, si un cop pagats (i amb sort, fets) els informes de torn queden calers per fer alguna cosa més que propaganda i acaba servint per aconseguir nous castellers a les colles i de passada ajudar a integrar als nouvinguts. Sempre serà millor això que no segons quines lleis d'estrangeria (que per cert, perquè no les hi han aplicat mai al rei i a la reina si són nascuts a l'estranger i no han treballat mai ni tenen ganes de fer-ho?).
Al bressol dels castells potser flipen amb tot plegat i es pregunten què collons de campanyes i projectes, si això de la integració als castells s'ha fet sempre, que hi ha un bon grapat de melillas, juanatxos i banderas amb currículums castellers brillants. Clar que potser la diferència és que abans els castellers eren, per norma general, gent humil, i tots els immigrants acostumen a ser-ho (sinó de què collons fotrien el camp de casa seva?), i en canvi ara els castellers potser som una mica pijos tots plegats, vés a saber.
De qualsevol manera, entrar a fer castells a Valls deu ser relativament fàcil, perquè sincerament: que sí, que quan fa fred tenen la Festa de la calçotada i els Tres Tombs, però què collons més es pot fer a Valls els mesos de calor? Fora de la plaça del Blat, és un poble ben sosso, certament, no com Mataró, on disposem d'una oferta brutal: pots agafar el cotxe i anar a Barcelona al teatre, pots agafar el cotxe i anar a Terrassa a escoltar jazz, pots agafar el cotxe i anar a Sant Pol a sopar, pots agafar el cotxe i anar a Montserrat a escalar, pots agafar el cotxe i anar a Salou a Port Aventura, pots agafar el cotxe i anar a la Molina a esquiar... i així centenars d'activitats. I a algunes fins i tot s'hi pot anar en tren i/o en bus. Ja ho he dit, brutal.dimarts, 13 / octubre / 2009
Jornades irregulars
Ja és trist que un cap de setmana que no acaparen l'atenció mediàtica les 'grans', les colles mitjanes no aprofitin per treure el cap i lluir palmito, i acabin sortint per pantalla alguns intents, nyaps i xurrus poc edificants, per dir-ho d'alguna manera. I sí, al final fins i tot va sortir un castell de cinc (si és que tenen sentit aquestes dues paraules juntes) i jo ja no sabia si estava mirant el Quarts de nou o el Caçadors de bolets.

dilluns, 5 / octubre / 2009
Per la cara
Mentre miràvem els vídeos vaig flipar quan va sortir per la pantalla en Constantino Romero fent-se passar per en Ramon Bach. Sí, parlava de castells i no posava la veu aquella del atletas-bajen-del-escenario, però jo vaig veure claríssim que no era en Ramon. Espero que en el seu moment la Judith també ho veiés.
El que passa en realitat és que hi ha desenes de personatges de renom que adopten una doble identitat per mantenir en secret la seva afició als castells (no tots són com en Benach, mira). No sorprèn a ningú que el propi Yusep Montiya sigui un habitual als nostres assajos, com també ho era en Motta, però ara com que està a l'Inter va molt liat i ve poc. Hi havia dubtes sobre si Roger Tomico era el nom en clau de l'Iván De La Peña, però la temporadeta que s'ha passat amb crosses ho ha confirmat del tot. I l'altre era en Lacruz, que es feia dir Quico Boixet i que l'any passat a l'Espanyol va demostrar que futbolísticament no havia millorat res (i no era difícil) des dels seus temps a la Juventus. Per no parlar d'en Roberto Carlos d'Esplugues, un altre il·lustre lesionat.
Però si una cosa tenim a la colla, són artistes: el propi Mark Knopfler ens va fer durant una temporada de delegat, que no és un càrrec balder però ell hagués preferit ser president. També en Juanjo Puigcorbé va pillar càrrec una bona temporada amb la canalla mentre es feia dir Mia en els repartiments del Teatre Guasch.
I molts més: què es pensa el doctor House, que per que deixi el bastó i la moto al carrer Sant Benet en hem de creure que és en Fluri? Per què l'Olímpia no reconeix d'una vegada que és la Pati Pla del club Super3? Perquè en Monràs de Ventdelpà no reconeix que va molt liat amb les granges i altres negocis i per això s'ha hagut de prendre amb més calma tot el tema dels castells i els pilars? Qui és en realitat en Rugama, el personatge d'en Tyler de la sèrie El Meu Heroi (Philip Whitchurch es diu el paio) o en Kiko Matamoros? O és en Coto? O són tots dos?
I ja he parlat d'en Montilla, però de polític en tenim de totes bandes: el propi Arnaldo Otegui quan s'amagava de la justícia espanyola també era a la colla i es feia dir Quim Mas. I com que hi ha d'haver de tot, també tenim l'Albert Rivera, que després dels últims esdeveniments a Ciutadanos s'ha acollit al programa de protecció de testimonis sota el nom de Pedro López.
dimarts, 29 / setembre / 2009
I a la tercera diada, ressucità
- Se siente.
Setmana de catarsi per tornar la fe als descreguts, amb un assaig com els de quan érem bons, no per trempar, però com a mínim per posar-la morcillona. Al Prat suavessitoss i sense ensurts per plantar-nos a Lleida amb una altra cara, ara sí, per ganes, per sensacions i sobretot per necessitat imperiosa. Sembla que sortirà el sol, mira qu'et dic.
Si normalment no som l'alegria de la huerta, abans d'ahir en cada castell tots fotíem cara d'estar cagant. Cagant eh? no cagats, que ja ho va deixar ben clar fot anys en Cela amb la diferència entre estar jodido i estar jodiendo). Ben concentrats acaba sortint tot, això val pels castells i val pel cagar.
dimarts, 22 / setembre / 2009
Mercenàries
A mi m'és bastant igual qui actua o qui deixa d'actuar en aquesta performance pro-guiris, l'actuació més vista i menys mirada del món casteller. Sense voler entrar al debat, només diré que s'ha de reconèixer que, com l'any passat, la colla local està completant una temporada força gris.

La majoria de vegades aquestes coses (són actuacions? són espectacles? són coros y danzas?) tenen aquell punt cutre que fa que, tot i que en el mateix moment li fotries una pallissa estupenda al putu directiu guiri borratxo de torn, amb els anys les acabes recordant amb carinyo, com aquella cosina tonta que tots hem tingut.
No sé que tenent aquestes pseudo-actuacions, que fan que la majoria volem i dolem. Segurament és que en el fons som uns cutres, mal que ens pesi. Sí, ens agrada anar de guais, d'esnobs, de culturetes, és igual, del que sigui, i no reconèixer mai que havíem tingut cassets de l'Eugenio o de l'Arévalo. Sí, ara resulta que ningú va veure mai Los Bingueros, eh que no? (Els joves ja em sabreu disculpar, no estic massa a la onda per saber d'alguna perla contemporània que sigui l'equivalent a aquest best-seller de l'Esteso i en Pajares).
Sí, les mercenàries són la part més salvatge del món casteller, en totes les seves variants: hi ha actuacions que es poden considerar atracaments de guant blanc, n'hi ha d'altres que són simplement prostitució castellera. Això sí, mai en públic i al mig del carrer, sempre en recintes tancats i exclusius. Putes, però cares. La part més fosca, sí senyor, i alhora la més imprescindible per la supervivència econòmica de les colles. Després de l'administració, clar, tot i que de tant en tant també ens toca prostituir-nos.
dilluns, 21 / setembre / 2009
Tocat i enfonsat
Ep! i no em vull posar derrotista, que jo estic convençut que en una setmana li podem donar la volta al mitjó, que no hi tenim el cul pelat com d'altres però que també hem fet els nostres pinitos. Ara fa un any ens menjàvem un tres de nou a Reus i en set dies ens inventàvem un terç pel tres de Lleida, pim pam, que està dit ràpid.