dimarts, 30 de juny del 2009

Trata de arrancar-lo, Carlos!

MIL pilars de quatre descarregats de forma consecutiva. Sí, ja es divisava a l'horitzó la marca, l'arribada, la meta, però al més pur estil Carlos Sainz , patapim patapam patapum, por Dios, Carlos!, però res de res, comptador a zero i tornar a començar. Reset.


Dotze anys sense caure un pilar es diu ràpid, cap de les nostres enxanetes havia nascut llavors i la majoria teníem menys kilos i més il·lusions. Si hem d'arribar algún dia als mil pilars descarregats, alguns potser ho veurem des de l'altre barri, via El Tot Celestial, o des de la residència, mirant Quarts de nou i fent tota mena de comentaris tirant a brutots (ja ho té això, l'edat, és desinhibidora) sobre la presentadora de torn.


Hi ha moltes maneres de fer història, i que et caigui un pilar de quatre a can capgròs n'és una. Canet serà el sambenitu que hauran de portar tota la vida aquests pilaners. Sí, semblarà que en un parell de dies tots ens n'hem oblidat, però el dia menys pensat, passin un o deu anys, sempre sortirà algú amb la conyeta, els copets a l'esquena i el somriure foteta recordant-los l'efemèride.


Quina cara se't deu quedar quan et cau un pilar de quatre tot just després de que s'hagi descarregat tot un pilar de sis?



"A Canet, bé s’hi està, si s’hi està poquet". Les dites populars no són mai perquè sí.

dimarts, 23 de juny del 2009

Set de pilars





Mare de déu del pilar, quin efecte òptic! Mireu la imatge fixament i en pocs segons començareu a distingir la cara d'en xino sobre d'unes manilles, el folre i la soca. Què, mola, eh? Suposo que encara estic en estat de xoc després de llegir l'última entrada del bloc de l'admirador pilaner i els ulls encara em fan pampallugues. Este no es mi chino, que me lo han cambiao.

Si Samsó tenia la força als cabell, pel que es veu en Xino hi tenia els dubtes. Nota domèstica per la Laura: rapa'l dia sí dia no. Déu estar la cosa més que fina si fins i tot s'anima el barrufet rondinaire (amb el permís d'en Toni Roy, el barrufet rondinaire per excel·lència, deu ser cosa de Tonis...).

Per primer cop són els pilars els que tiren del carro de la colla i no al revés i ho han fet en el moment més adequat. Potser hi tingui a veure o potser no, però amb l'eclosió dels pilars ha començat també a sortir la feina de picapedrers i ara, collons, resulta que ens podem arribar a plantejar les Santes d'una temporada de transició com les millors Santes de la nostra història.

I ale, torna l'alegria, i els cordons a la soca, i la calor, i anem embalats i ara resulta que fer canvis als castells ja no ens fa aquella por entre prudent i tonta, i tot ens ve de cara i fins i tot un dia caurem (que espero que no) i ningú es farà mal i direm, que maco que és tot i que bona que és la cervesa (amb mesura) a peu de plaça.

Estos no son mis Cangrossu, que me los han cambiao.

dimarts, 16 de juny del 2009

Brots verds

Al final resultarà que lo de la teoria aquella de la pujança dels castells amb les crisis econòmiques serà justament al revés: fins que no ha arribat un mínima (misèrrima) notícia econòmica positiva, la disminució del nombre d'aturats, les colles no han tret els cartutxos de veritat a la plaça.
I no només això: és més, els castellers som els que estem contribuïnt a aquesta reducció de l'atur (i això sense tenir en compte la llegenda urbana (?) dels castellers a sou, que deuen ser com les meigas). Tenim la Coordinadora a tope, en plan Florentino Peréz: posem un gerent? Toma gerent! I un director mèdic? Toma director mèdic! I un responsable de dades? Toma responsable de dades! No ve d'aquí, això de la cervesa no entén de crisis. Mira-la ella, tan fotudeta que estava a finals de l'any passat i la xuleria serrana amb que se'ns destapa últimament.

Ei, i que no protesto, que d'entrada em sembla tot de puta mare, que ja era hora que algú es posés a currar de forma seriosa amb tots els temes pendents i futurs, i si al final la feina surt i els números quadren (que suposo ha hauran comptat que sí que surten!) doncs endavant les atxes! De moment tots els noms que surten són rotllo Cruz Verde (pels més jovenets: eficàcia provada).
I l'atur hagués baixat encara més si no fos perquè l'Elisabeth Carnicé s'ho munta de pluriempleo amb el TVist i el Quarts de Nou (ja només falta que els dissabtes li tornin a posar el Dolça Catalunya). Ja veus tu, a més a més treballadora, això és una dona i no la Ferrusola.

En tot cas, és millor que la Carnicé segueixi al Quarts de Nou. Algú m'havia comentat a l'assaig que aquest any la canviaven per la Mari Pau. Això sí que hagués estat la crisi definitiva.

dimarts, 2 de juny del 2009

Aquest cony de crisi

La cosa està crua, és veritat, i entre EROs, tancaments, deflacions i déu i sa mare, allò tan antic del "qui dia passa any empeny" és el consol dels qui (encara) no les passen massa putes. Suposo que deu fer molta gràcia (molta!) estar a la cua del paro i haver d'aguantar el rotllo aquest de que les crisis són, en el fons, oportunitats i desafiaments, toca't el ous.


Com que qui no es conforma és perquè no vol, els castellers també ens agafem a un pet amb tal d'agafar aire. Últimament ja n'hi ha hagut més d'un i de dos que m'ha sortit amb la màxima que amb la crisi entrarà molta gent a les colles. Quan entraran, quan acabi de petar tot?


En el fons és el mal de sempre, n'hi ha prou amb anar rumorejant amb un comentari fins que algú l'acabi transformant en veritat absoluta i taxativa. Sí que És veritat que això de la crisi i l'assistència a les colles ho havia comentat fa temps el Negre dels Minyons de Terrassa, en referència al baixón post-olímpic, però segur que ell estarà d'acord que en aquell moment hi va haver molts altres factors que ara ja no existeixen o són diferents.

Fa 15 anys estava tot per fer (i tot era possible, que deia el poeta) i fer un tres de nou amb folre era el repte de l'any i es fotien kilòmetres i kilòmetres per poder veure'n un, i ara fot mandra posar-se la camisa per intentar un gamma extra en pròpia plaça, estem tots més granadets i més ganduls. Suposo que li passaria el mateix a un que es passés tants anys afartant-se de jabugo o dormint cada dia amb la Michelle Pfeiffer. No, en aquest cas, no, lo acepto, pero no lo comparto, que diria en Trillo.

En tot cas, ja fot uns quants mesos que anem tirant de desacceleració, crisi, deflació o com collons li vulguin dir, i no veig jo que els castellers en siguem inversament proporcionals. Ja som al juny i plantar un clàssica de vuit és notícia! Ei, i que consti que estic content com el que més amb el que vam fer a Manresa, i que cadascú se sap lo seu, però veient el començament d'any que estem fotent tots plegats (totes les colles), a mi em sembla que la teoria aquesta de la crisi no rula.

Clar que potser és que en realitat lo dels inicis dels noranta no va ser per les olimpíades sinó de la ressaca de Wembley. Llavors sí que ho tenim bé, culerada!