divendres, 12 de febrer del 2010

Pubertat

Ronda els 14 anys i li comencen a despuntar els fruits d'una maduresa precoç, coses de l'edat, uns dies no sap si amagar-se'n i uns altres es posa boja per lluir, ara mateix, la seva nova exuberància. Li agrada ser discreta i voldria seguir sent aquella nena tan simpàtica i tan aplicada i tan bona minyona que va ser fins ahir. No és que li agradi gaire cridar l'atenció, només el just i necessari per que els més grans sàpiguen que també és aquí (allò de qui no plora no mama) i es considera feliç fent el que fa i s'ho passa molt bé, però al mateix temps també es mor de ganes de que els paletes li cridin guapa quan passa davant d'una obra i sí, mira, de que els mansos del barri li vagin al darrera.

Per sort, l'adolescència és aquella edat en la que no cal ser conseqüent i un pot actuar a cop de rampell. No sap ben bé perquè, però tant es pot creure la reina del món com pensar que no és ningú i que li falta encara menjar moltes sopes. I sí, ja ho sap que li diran que aquesta muntanya russa ja és normal, que els hi passa a tots els joves, però això tampoc la conforma, ella aspira a ser diferent. Quin adolescent no ho aspira?

I creu que sí, que potser és el moment de provar coses noves i de provar-se a ella mateixa: canviar-se el pentinat, posar-se un tanga més atrevit o emprovar-se aquells sostenidors que, als ulls dels altres, faran que sembli que hi ha més del que en realitat hi ha. No pot ni vol esperar per quan sigui més vella, sap que vol fer-ho ara, no demà ni demà passat. I s'agafarà al brot verd més minúscul que li passa pel davant.

Havíem de parlar de castells, no?

divendres, 5 de febrer del 2010

El dia de la marmota

Quan en una assemblea la part més distreta és la presentació de l'estat de comptes, apanyats anem. Ja m'ho havien comentat que últimament en Ramon Bach s'havia aprimat moltíssim, però no m'hagués imaginat que tant. Estava irreconeixible, a primera vista hagués jurat que era en Xarli 2, sí, el de la Montsita.

Últimament a les assemblees de la colla s'apodera de mi la síndrome Bill Murray, i em miro la sala d'actes i em sembla sentir pel fil musical el I've got you babe i em pensaria que tornem estar a l'any 2000 si no fos perquè fa deu anys en Cugat era massa poc pelut i massa menor d'edat per presidir l'assemblea (si és que en Cugat ha sigut alguna vegada menor d'edat, que ho dubto).

Un guió clàssic, vamos. Van parlar els de sempre: l'Àngel Prats i en Serres i en Mia i en Joan Pont i en Lluísma i en Xevi Castellví i en Lluís Mestres, un nou clàssic. I també van no parlar els de sempre, que per esplaiar-se amb teories conspiranoiques hi deu haver canals més adequats (i més anònims).

En Xarli apagadot, em va recordar el típic ciclista que tira i tira i tira del grup d'escapats i es ve girant i dient passeu, passeu, va, relleu, va! i els altres se'l miren i li diuen que sí amb el cap, que sí, ja callaràs, ja, au, tira! I a la tècnica exhibició de bipolaritat a càrrec d'en Lluís, en un fantàstic duet amb ell mateix alternant el que pensa amb el que el seu equip vol que digui. Per Santes gamma extra, però patirem per fer el 3 de 8. , això promet.

I la taula, com sempre, correcta, amb  la Serracanta repartint la paraula (ni en Subi ni la seva regalèssiu van dir ni piu), la secretària molt cuca, i en Cugat arribant a dir que qui volgués parlar que li demanés la mà. No m'estanya que la cosa s'acabés en un pim pam, com per fotre-se'l a casa!


dilluns, 1 de febrer del 2010

Prepareu les maletes (ara sí)

Sembla ser que la Federació Egípcia de Futbol s'ha posat en contacte amb en Carles Guanyabens per veure si és possible la participació dels Capgrossos en els actes de celebració de la victòria de la seva selecció a la Copa d'Àfrica.

Amb les experiències recents encara a la memòria, aquesta vegada s'han pres totes les mesures de seguretat per evitar un nou intent d'estafa i se li ha preguntat al contacte egipci (diverses vegades) si era un estafador i aquest ha dit (diverses vegades) que no. També se l'ha interrogat per saber per què s'ha de muntar tot amb tanta precipitació, i sembla ser que és que a aquest senyor està a punt de casar-se-li el fill i va súper liat.

Com que tota precaució és poca, s'ha demanat a un vocal de la junta que entrés a internet per investigar alguna cosa més, però lamentablement ara no sap sortir. Descansi en pau.

Ara que la junta té totes les garanties possibles ja és tot a punt per obrir la llista d'inscripcions. Cal portar el passaport, 50 euritus i el carnet de tonto. Regal sorpresa pels deu primers.