dimarts, 29 de setembre del 2009

I a la tercera diada, ressucità

- Òstia, en què quedem, ja no estem acabats? I jo que li havia dit a la parenta que pel que quedava d'any ja tenia tots els caps de setmana lliures. I què foto ara jo? Què foto?!!
- Se siente.


Setmana de catarsi per tornar la fe als descreguts, amb un assaig com els de quan érem bons, no per trempar, però com a mínim per posar-la morcillona. Al Prat suavessitoss i sense ensurts per plantar-nos a Lleida amb una altra cara, ara sí, per ganes, per sensacions i sobretot per necessitat imperiosa. Sembla que sortirà el sol, mira qu'et dic.

Si normalment no som l'alegria de la huerta, abans d'ahir en cada castell tots fotíem cara d'estar cagant. Cagant eh? no cagats, que ja ho va deixar ben clar fot anys en Cela amb la diferència entre estar jodido i estar jodiendo). Ben concentrats acaba sortint tot, això val pels castells i val pel cagar.
Quin gustillo tornar a fer castells així, segurs i convençuts, tots per la feina, de l'enxaneta fins a l'últim cordó Farmatint de la soca. Ja ho deia el nostre Laporta particular, que no estamos tan mal! Qui li havia de dir a en Cugat que acabaria convertint-se en un clon barroer del seu estimat i mocadorejat Laporta (per cert, en Xarli ja no en reparteix, de mocadors?). Clar que si al del loro li va sortir bé i va pillar un triplet, a veure si nosaltres pillem una tripleta.
I ara a seguir, un altre diumenge amb els de Sants i ja en van mil. Qui va muntar aquest calendari? En Gio?

dimarts, 22 de setembre del 2009

Mercenàries

L'altre dia a Sabadell, quan un de Minyons em va comentar que portaven un programa amb un castell de nou (3), un castell de vuit (4) i un castell de set (2), vaig recordar, en una associació d'idees fàcil, que d'aquí a no res ja ve la diada de la Mercè.

A mi m'és bastant igual qui actua o qui deixa d'actuar en aquesta performance pro-guiris, l'actuació més vista i menys mirada del món casteller. Sense voler entrar al debat, només diré que s'ha de reconèixer que, com l'any passat, la colla local està completant una temporada força gris.

Però bé, al cuento, de la Mercè m'han vingut al cap les actuacions mercenàries, potser per similitud fonètica o potser per la similitud del tipus de públic que congreguen aquestes actuacions. Les mercenàries són les razzies castelleres en sopars, fires i congressos que responen únicament al lema:


La majoria de vegades aquestes coses (són actuacions? són espectacles? són coros y danzas?) tenen aquell punt cutre que fa que, tot i que en el mateix moment li fotries una pallissa estupenda al putu directiu guiri borratxo de torn, amb els anys les acabes recordant amb carinyo, com aquella cosina tonta que tots hem tingut.

No sé que tenent aquestes pseudo-actuacions, que fan que la majoria volem i dolem. Segurament és que en el fons som uns cutres, mal que ens pesi. Sí, ens agrada anar de guais, d'esnobs, de culturetes, és igual, del que sigui, i no reconèixer mai que havíem tingut cassets de l'Eugenio o de l'Arévalo. Sí, ara resulta que ningú va veure mai Los Bingueros, eh que no? (Els joves ja em sabreu disculpar, no estic massa a la onda per saber d'alguna perla contemporània que sigui l'equivalent a aquest best-seller de l'Esteso i en Pajares).

Sí, les mercenàries són la part més salvatge del món casteller, en totes les seves variants: hi ha actuacions que es poden considerar atracaments de guant blanc, n'hi ha d'altres que són simplement prostitució castellera. Això sí, mai en públic i al mig del carrer, sempre en recintes tancats i exclusius. Putes, però cares. La part més fosca, sí senyor, i alhora la més imprescindible per la supervivència econòmica de les colles. Després de l'administració, clar, tot i que de tant en tant també ens toca prostituir-nos.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Tocat i enfonsat

Ni llavors (per Les Santes de fa vuit anys) ni després, vaig poder entendre per què la Jove de Tarragona ens va deixar penjats a quatre dies de la nostra festa major. Avui ho entenc una mica, com a mínim entenc les ganes d'estalviar-te d'anar a una plaça amb la sensació de sentir-te observat, amb la sensació de moure't per la puta rutina, amb la sensació d'estar fent una mica el ridícul, perquè completar una actuació de mínims desmuntant un quatre de 7 amb l'agulla és fer una mica el ridícul. Espero que almenys als cargolins els tornem alguns dels calers que ni per castells ni per efectius desplaçats crec que mereixem.

Ep! i no em vull posar derrotista, que jo estic convençut que en una setmana li podem donar la volta al mitjó, que no hi tenim el cul pelat com d'altres però que també hem fet els nostres pinitos. Ara fa un any ens menjàvem un tres de nou a Reus i en set dies ens inventàvem un terç pel tres de Lleida, pim pam, que està dit ràpid.
Doncs ara igual, que cadascú hi posi de la seva part: els optimistes que ens pintin els assajos de colors, els visionaris que ens alegrin el dia explicant-nos què collons hi ha més enllà (perquè hi ha d'haver un més enllà, collons), els xerraires que omplin fòrums i blogs cridant a tort i a dret Que no estamos tan mal!
Els pessimistes, amb que vinguin a assaig n'hi ha prou, mira tú sí ho tenim fàcil.

divendres, 18 de setembre del 2009

Militància

Quina temporadeta, marededéusinyó. Amb la paciència d'un sant ens enfaixàvem al mes de març amb la cançoneta del pas-a-pas-pis-a-pis, el picar pedra, el treball-treball-i-més-treball, i ale, anar fent com formiguetes fins que vingués el bon temps i sí, mira, un dia surt el sol i tothom somriu, i els grans castells per fi surten a plaça i tothom és feliç, i les xiquetes comencen a ensenyar cuixa i pitram i tothom és més... trempat.
I dius, vinga, ara a disfrutar i a rebentar-ho tot. I no. Als Capgrossos qualsevol despiste ens costa bou i esquelles i resulta que després d'un primer tram més que boníssim (vist el panorama inicial), tornem de vacances amb més feina que abans. I arranquem en primera, i baixem el llistó i ni així, i ens mengem una llenya i algú ja s'atabala pensant que no ens menjarem una merda.
Vist des de fora, estar més de vuit anys sense una llenya en un tres de vuit és un èxit, ras i curt. Tard o d'hora arriba un dia que per a o per b les ratxes s'acaben, no té més. Però amb aquests dies tontos, de vuelta al cole, amb la pluja i el vent tocant les collons, tot sembla més trist, menys optimista i ens entra una tonteria que no sabem ben bé on som. I posats a pintar poc, ja no sortim ni a l'agenda d'aquest diumenge, ni al Punt Casteller ni a la web de la coordinadora. I sense fòrum, que me lo han matao, i la vidilla de la colla sembla coixa, i si tota la chicha que ens queda és saber qui collons (o ovaris) és el cigaló, anem apanyats.
Com els hi agrada dir als cronistes èpico-castellers, els Capgrossos també som humans. I no perquè també caiem (més o menys, com tothom) sinó perquè estem tastant la part més feixuga d'una colla, aquella amb la que viuen, conviuen i/o malviuen la gran majoria de les colles del país. Allò de la colla de la il·lusió sóna llunyà, ara mateix vivim temps de militància. És el moment dels que no troben que fa massa calor, ni fa massa fred, ni tenen mandres rares ni rebots estranys, dels que volen tirar del carro. Vist amb calma, em tranquilitza saber que som molts i que, el carro, va ben carregadet.
Mare meva, estic com el dia, quina entrada tan tonta... vinga doncs, a seguir picant pedra, encara que sigui amb el cap.

dijous, 10 de setembre del 2009

En portada

Fa poc la revista Castells ha renovat la seva imatge. No és que sigui un prodigi de disseny (segur que més d'una i més de dues revistes de colla li donen mil voltes), però almenys ja fa uns quants números que han deixat d'il·lustrar les seves portades amb fotos del pal viatge-final-de-curs: mira, aquí amb les meves amigues enfilades al monument als castells, aquí amb la colla ballant rotllo Melody (las-manos-hacia-arribaa), aquí amb uns amigatxos fent manetes... no sé fins a quin punt posar una foto d'en Charly pot ajudar a augmentar les vendes...
La qüestió és que amb els últims números van fent els seus pinitos i van provant coses diferents. La penúltima portada, per exemple, em va agradar força, era diferent però, en canvi, em recordava a alguna cosa:


A què, a què? Doncs sí, bingo, al final em va venir al cap:



Però he de reconèixer que els de la revista continuen investigant, millorant, canviant l'estil i amb el darrer número, han decidir deixar de banda les fotos d'actualitat i obrir una nova via amb fotos històriques, amb castellers d'altres temps:



dimarts, 1 de setembre del 2009

Sanfèliss

De tant en tant sempre surt el tema de si són millors les actuacions al migdia o a la tarda. Pel que es va veure diumenge, a Vilafranca estan d'acord amb les dues coses, i han muntat un menú dinar-berenar casteller estupendu, amb el seu bon retard, cinc horetes més que llargues a peu dret i a la solana (i sort d'algun cap de núvol). I l'any que ve tindrem els sants collons de queixar-nos si el Concurs s'allarga fins a les quatre, això sí, ben apalancadets des de les grades i a l'ombra.
Tant que patíem pels gamma extra i ara mira, a dojo, quina enveja. Clar que a mi l'enveja no em durà més allà de les tres de la tarda i no puc imaginar-me muntant un castell de nou a quarts de cinc, amb les cames enrampades, les lumbars a prendre pel sac i amb més gana que el Carpanta.

Els verds, tocats. Lo del 3 de 10 ja es veia venir, suposo que es van acabar creient la mà de periolistos que anaven cantant les excel·lències d'un 3 de 9 que potser no era per tant (el quatre sí que el tenen clavat, els cabrons), però l'ensopegada amb el 3 amb l'agulla els devia tocar molt més perquè ahir ja es va veure tota la feina que havien fet. Però el que els devia fer mal de veritat és la pica en Flandes que els hi va clavar la Vella a la ronda de pilars. Que et plantin als morros un pilar de 8, el teu castell i a casa teva, i que tu no el puguis ni provar, això pica. Això de la Vella és increïble i té el seu mèrit, perquè si tu li dius a qualsevol que s'imagini un grup de tios vestits de color rosa més que una colla de gamma extra s'imaginen això:


El millor per mi veure la Joves demostrant que es pot intentar un gamma extra sense haver provat abans el tres i/o el quatre, al final tot són castells de nou i arriba un punt que s'ha d'anar pel dret o no s'hi arriva a anar mai. I els Minyons, que gràcies als pinyos del dia abans es van estalviar haver de fer un intent impropi dels Minyons, van tenir el seu moment estelar a la tele de la mà d'en Ramon Patilles. Flasca! Flasca! Flasca! i després uns segons de silenci imperdibles, tot i que no crec que serveixin per adreçar aquest despropòsit ranquinero en que estan convertint els Quarts de nou.

I que maco veure tant de capgròs per la plaça de la Vila, des de les Santes que no en veia tants de junts, ni a l'assaig ni a Sitges. Son todos los que estan o estan todos los que son? Tant li fa, està clar que era el dia per veure a tothom: capgrossos en actiu, capgrossos amb altres camises (o ja parlem d'ex-capgròs?), capgrossos no tant en actiu (algun d'il·lustre amb guiri-pack inclòs), ex-capgrossos del paleolític inferior. La majoria per veure castells. Algun potser només per fer-se veure. I també algun(a) més per beure i poca cosa més.

I també molta gent de totes les colles, faltaria més, inclosos castellers de colles que se suposa que estaven actuant en aquells mateixos moments, quines coses!