divendres, 12 de febrer de 2010

Pubertat

Ronda els 14 anys i li comencen a despuntar els fruits d'una maduresa precoç, coses de l'edat, uns dies no sap si amagar-se'n i uns altres es posa boja per lluir, ara mateix, la seva nova exuberància. Li agrada ser discreta i voldria seguir sent aquella nena tan simpàtica i tan aplicada i tan bona minyona que va ser fins ahir. No és que li agradi gaire cridar l'atenció, només el just i necessari per que els més grans sàpiguen que també és aquí (allò de qui no plora no mama) i es considera feliç fent el que fa i s'ho passa molt bé, però al mateix temps també es mor de ganes de que els paletes li cridin guapa quan passa davant d'una obra i sí, mira, de que els mansos del barri li vagin al darrera.

Per sort, l'adolescència és aquella edat en la que no cal ser conseqüent i un pot actuar a cop de rampell. No sap ben bé perquè, però tant es pot creure la reina del món com pensar que no és ningú i que li falta encara menjar moltes sopes. I sí, ja ho sap que li diran que aquesta muntanya russa ja és normal, que els hi passa a tots els joves, però això tampoc la conforma, ella aspira a ser diferent. Quin adolescent no ho aspira?

I creu que sí, que potser és el moment de provar coses noves i de provar-se a ella mateixa: canviar-se el pentinat, posar-se un tanga més atrevit o emprovar-se aquells sostenidors que, als ulls dels altres, faran que sembli que hi ha més del que en realitat hi ha. No pot ni vol esperar per quan sigui més vella, sap que vol fer-ho ara, no demà ni demà passat. I s'agafarà al brot verd més minúscul que li passa pel davant.

Havíem de parlar de castells, no?

7 comentaris:

Joan Mestres ha dit...

Boníssim! que gran que ets...

Anònim ha dit...

ai la pobre, quan se li tiri a sobre el primer bordegàs o sagal...

Carles ha dit...

Ja se sap, als adolescents els agrada canviar sovint el color. Els dies ROSATS són pocs, però memorables. Ja tenen el VERMELL per a la roba quotidiana, i el MALVA pel dia que volen anar alternatius i hippiosos, o fins i tot el VERD per a les tardes de pluja. Però quan creixen omplen l’armari de peces sòlides, sòbries i ben tallades, on el color predominant sempre és el BLAU MARÍ.

;-)

Anònim ha dit...

ai la pobra quan se li tir un marrec, un xerric, un xic, un marginer, un amb una TIRALLONGA o una moixitanga i en un MATALÀSser...;)

que gras ets!

El Cigaló ha dit...

Sí, Carles, però elegant elegant, el que es diu elegant, el NEGRE.

Salut!

Anònim ha dit...

Beeeeeeeeeeeeeeeeeeee,

Aquest es el meu Cigaló.

Ulisses

Anònim ha dit...

No acostumo a beure massa, un carajillu cada 2 o 3 setmanes. Ara ja en fa gairebé 7 que no en prenc i em ve molt de gust. UN CIGALÓ DE ROM, SI US PLAU!!!!