S'hi havia de ser

Cada temporada, sigui un nap sigui una col, al calendari apareix algun bolet en forma d'actuacions d'aquelles del rotllo "com a colla hi hem de ser": l'exemple més sagnant el tenim cada onze de setembre, on una paupèrrima assistència dóna feina per alçar un solitari pilaret, dos a tot estirar i arriscant. I diuen els vells de la contrada que havíem arribat fer quatre pilars de quatre simultanis! Juventud, divino tesoro...

La pregunta és: què dóna més mala imatge a la colla? Renunciar a la participació activa (i limitar-nos a sotasignar i pagar la part, com fan molts) o participar com fins ara i oferir (molts cops) un trist paper? Perquè tothom té clar que en aquests actes s'hi ha de ser, sense pensar en la mandra que segur tindran aquell dia a l'hora de llevar-se i posar-se la faixa.

La COLLA com a tal no és res (millor dir, no és res més que la voluntat dels castellers) i si a la majoria li fot pal,vol dir que, en el fons, a la COLLA LI FOT PAL. És molt maco sentir-se al rovell de l'ou mataroní, sentir-nos a la par dels geganters, de la Sala Cabañes o dels armats, però si a l'hora de la veritat l'espectacle és veure el tècnics cada vint-i-set de juliol fent números, mans i mànigues per lligar un 'puto' pilar a la sortida de l'ofici... cal?

Avui, una perla més d'aquestes hihaqueserhi: Ciutat Pubilla de la Sardana 2009. Presència aclaparadora de camises blaves, en consonància amb la massiva presència de públic assistent: si el camí per la renovació, difusió i popularització de la sardana són aquestes trobades missaires, que Déu els agafi confesats! Al menys la meterologia ha estat a l'alçada de les circumstàncies...

La mare que us va parir

Com que m'he pogut allargar la santa setmana un parell de dies més i l'eliminatòria de la Champions estava més que decidida, he volgut aprofitar per fer allò que mai puc fer: assajar un dimarts.

Ja que baixava a Mataró, he aprofitat per passar a saludar la família i clar: pren alguna cosa, fes un mos, ja te n'has d'anar? Al final, sortir escopetejat per poder arribar, com a mínim, després dels cinc minuts.

Cinc minuts? On collons era la gent a un quart d'onze, al camp del Bayern? Hohaveuvistlamarequemvaparir! Al final ni assaig de dimarts, ni cerveseta al bar. Òstia, si fotia por i tot passar per allà, tot tant fosc. Molt fosc.

Diga'm com et dius...

-Sí, avui en Tonet no vindrà a assaig perquè aquesta tarda ha nascut en Llibert.
-Lli-què?

Més o menys, aquest és l'extracte de conversa que divendres passat (bon assaig) es va repetir al local. Ja tenim un nou nom, Llibert, per afegir a la onomàstica capgrossa. No sé si és un tema exclusiu de la colla o més general, el local és l'únic lloc on em relaciono amb personal en edat de criança, però la llista de personal que forma aquesta nova generació és sorprenent i exuberant: en Llibert, la Muriel, la Isona, l'Etna, la Duna, l'Aran, l'Oleguer, la Guiomar, l'Alguer, la Nora, en Ventura, l'Otger...

Moda? Esnobisme? Potser dóna per un estudi sociològic, però no és el cas, crec que és directament un efecte rebot: si el pare d'en Llibert no s'hagués dit Antoni, possiblement el seu fill no s'hauria dit Llibert.

En realitat aquests pares l'únic que busquen és que no els hi passi a la seva canalla el que els ha passat a ells a l'entrar a la colla, on els propietaris de noms comuns (almenys en altres èpoques) són rebatejats a l'instant: Toni? A partir d'ara et diràs Subi. Toni? Doncs Tonet. Toni? Diga-li Xino. Lluís? Ui, ja n'hi ha molts, posa-li Lluísma. Albert? Fora, fora, pots triar entre Celades o Cèliu. Jordi? Mira, ens queda Toru, Perton's o Celades-petit.

Clar, que pitjor ho tenen les dones: la Judith Bach, la Mercè Arís, la mare Ariño... I ja estic esperant que entri una altra Marta a la canalla per veure que s'inventen després dels Martona, Marteta i Martuka.

Ai, canalla... L'únic que trobo a faltar d'aquella època era quan anaves passejant amb el cotxet i podies tirar-te un pet a qualsevol lloc amb total impunitat. N'hi havia prou amb olorar-li el bolquer i fer mala cara per esquivar qualsevol sospita.

La son a les orelles

Suposo que es tracta una mica de tot: de la mandra de cada començament de temporada i dels últims coletassos del fred de març que fan pensar-t'ho dues vegades abans de sortir de casa per anar a passar el vespre al local. Potser el terra radiant hauria d'utilitzar-se més com a reclam, és una idea. Clar que mentres l'Enric Canal ens delecti amb els seus 'NEM-A-FORA!, de poc servirà. Suposo que, per edat, aquests fogots que té deuen ser de la menopausa, però no trobo just que ens la faci pagar a tots plegats.

De moment no he vist gaire ambient els divendres (que és quan puc baixar a l'assaig) i pel que em comenten els dimarts s'estan fent proves molt bones de manilles, el que passa és que sense pinya ni folre queden molt deslluïdes. Clar que el març ja ha sigut sempre això (excepte l'any passat, suposo per l'efecte del local nou) i més encara sumant lesions, sabàtics i baixes voluntàries. I això sí, jugui el Barça o jugui el Madritpudrit, el collons de la Champions sempre tocant el que no sona (sí, efectivament, els collons).

Ja sé que són uns liantes els paios que no van als assajos dels dimarts i criden a tothom que, sobretot!, no faltin als assajos del dimarts. Doncs mira, nem a fer el cutre, què collons: NO FALTEU ALS ASSAJOS DEL DIMARTS!

Ja ho va dir el cap de colla que aquest any tocaria picar pedra. Però o comencem tots a posar-nos la faixa, o més que picar pedra, el que acabarem és fent plastilina.

Per Carnaval cada ovella al seu corral

És ben curiós que sigui justament ara que marxem a l'altra banda de la ciutat quan comencem a tenir unes relacions tan estretes amb els que durant molts anys han estat els nostres veïns davant per davant. Fins fa poc, tot el contacte amb la Sala Cabañes es limitava a la cursa de carrosses que cada 5 de gener es disputa pels carrers de Mataró i que de forma inflexible cada any guanya el rei ros (els Capgrossos ens hem d'aconformar sempre entre la segona i la penúltima posició).

Que dues de les grans entitats del Mataró-de-tota-la-vida col·laborin pot ser tan un símptoma de bona sintonia com d'atonia: forçar la barreja perquè "aquí ja ens tenim massa vistos", sempre les mateixes idees, les mateixes cares, les mateixes bromes, l'Assumpta venent tíquets i en Ramon fent de porter amb la seva gorra de mariner.

La qüestió serà aprofitar la simbiosi i que els de la Sala ens ensenyin, per exemple, a fer cara de patiment durant els castells, amb interpretacions als més pur estil vallenc per fer xalar de valent el públic. Nosaltres els podem deixar l'Enric Canal per a que els hi munti una mica les escenes de multituds dels Pastorets, que sempre surten molt desordenats.

I això només serà el principi: ben aviat muntarem una novillada amb la Momerota i la Momeroteta, una sortida hípica per les cinc sènies amb els Cavallets i un Tuppersex amb la Geganta i la Toneta.

Jo aquest any, com que no tenia gaires ganes de baixar a Mataró, em vaig disfressar de Martí Esquerra i, lògicament, em vaig quedar a casa.

Capgrossos a ritme de rock (òdrom)

La setmana passada vaig aprofitar que baixava a Mataró per passar-me pel local, a veure si trobava algú per fer-la petar una mica (això de l'hivern es fa llarg) i de passada fer-hi una ullada a la nova perla del local, el rocòdrom, gairebé la vuitena meravella del món en paraules d'en Carles Guanyabens a l'assemblea de l'altre dia.

És realment una bona notícia això de que el jovent s'arromangui i s'espavili a trobar idees i recursos per tirar endavant aquestes idees. També eren veinteanyerus els que van engegar la Colla, però d'això ja en fa gairebé tres lustres, tal com es cuida de demostrar l'alopècia i el sobrepes. Per no parlar dels que per aquella època ja no recordàvem els vint anys i que avui vivim amenaçats per l'arruga i el colesterol.

Com dia, en el cas dels Capgrossos és encara més bona notícia que la saba nova ampliï el grup dels currantes. I dic, ampliï, no que subsitueixi ni rellevi, sinó que aporti la seva trempera, potser fins i tot aquell punt d'irreflexió els anys, l'experiència i la rutina ens han fet perdre.

Fins el moment el projecte només ha tingut etapes engrescadores: les fotos, el calendari, el muntatge del rocòdrom... ara li toca el torn al dia a dia, segurament la part més complexa però també la que pot ser fonamental per donar vida a aquest local que, de moment, encara no acabem de fer nostre del tot. Cal que s'ho currin bé per a que tot plegat no quedi en quatre plafons fent nosa a la paret del cub d'assaig. A propòsit, jo no hi entenc gaire, d'escalada, però crec que hagués estat bé posar-hi alguna presa més.

I posats a ser crítics, és una pena aquesta decoració rollo mural de casal d'estiu que han fotut als plafons del roco. Amb lo maca que hagués quedat una ampliació a tutiplen de qualsevol foto d'alguna de les paies que surten al calendari. Tindríem el local ple cada dia, segur.

Assaig de càntic a la Sala Cabañes

Ara que veig que al fòrum dels Capgrossos es posa de moda la literatura, jo també faré la meva aportació.

Avorrit fins les entranyes,
mig a les fosques i gelat,
aquest dissabte l'he passat
tancat a la Sala Cabanyes.

No fou gran cosa, l'espectacle:
tot de paios avorrits
anant xerrant pels descosits
i adormint al respectable.

Collons, vaig pensar jo,
han canviat molt, els Pastorets
sense el Jonàs ni el Lluquet
ni el Mataties ni el Rovelló.

A Satanàs no el vaig veure, tampoc,
ni l'arcàngel Sant Gabriel,
només un paio sense un pèl
que parlava a poc a poc.

Es veu que era el cap de colla,
seguit de tresorer i president.
Passat més de tres hores la gent
n'estàvem fins a la polla.

Com que de parlar en veu alta
tots 'nem una mica peixos,
sempre parlen els mateixos,
encara que no faci falta.

I surt aquell, el del magisteri,
donant paraules al vent
i entre mig la pobre gent
aplaudint sense criteri.

I així què? voltarem per les espanyes
mostrant els nostres castells
o al local ens farem vells
empaitant les mussaranyes?

Ai! si, déus del cel, finalment
es confirmés la sortida,
la polèmica serà servida
pel punt de retrobament.

Tornaran a sortir a la palestra
els del llinatge diví,
els autoanomenats emtiví,
per dirigir-nos amb mà destra

i encara que es surti amb avió,
es mouran totes les peces
per sortir des de Les Tereses
enderrocant mig Mataró.

Esperava que els crítics del fòrum
parlessin, per una vegada,
però, com sempre que hi ha quòrum,
fan mutis i tuf de cagarada.

En fi, què en farem d'aquests minyons
que només per pataleta
amb internet fan la punyeta
només per tocar els collons.

Al final res, ni campanyes
ni estratègies ni artimanyes,
només quatre pelacanyes
dormits a la Sala Cabañes.


.