Tocat i enfonsat

Ni llavors (per Les Santes de fa vuit anys) ni després, vaig poder entendre per què la Jove de Tarragona ens va deixar penjats a quatre dies de la nostra festa major. Avui ho entenc una mica, com a mínim entenc les ganes d'estalviar-te d'anar a una plaça amb la sensació de sentir-te observat, amb la sensació de moure't per la puta rutina, amb la sensació d'estar fent una mica el ridícul, perquè completar una actuació de mínims desmuntant un quatre de 7 amb l'agulla és fer una mica el ridícul. Espero que almenys als cargolins els tornem alguns dels calers que ni per castells ni per efectius desplaçats crec que mereixem.

Ep! i no em vull posar derrotista, que jo estic convençut que en una setmana li podem donar la volta al mitjó, que no hi tenim el cul pelat com d'altres però que també hem fet els nostres pinitos. Ara fa un any ens menjàvem un tres de nou a Reus i en set dies ens inventàvem un terç pel tres de Lleida, pim pam, que està dit ràpid.

Doncs ara igual, que cadascú hi posi de la seva part: els optimistes que ens pintin els assajos de colors, els visionaris que ens alegrin el dia explicant-nos què collons hi ha més enllà (perquè hi ha d'haver un més enllà, collons), els xerraires que omplin fòrums i blogs cridant a tort i a dret Que no estamos tan mal!

Els pessimistes, amb que vinguin a assaig n'hi ha prou, mira tú sí ho tenim fàcil.

Militància

Quina temporadeta, marededéusinyó. Amb la paciència d'un sant ens enfaixàvem al mes de març amb la cançoneta del pas-a-pas-pis-a-pis, el picar pedra, el treball-treball-i-més-treball, i ale, anar fent com formiguetes fins que vingués el bon temps i sí, mira, un dia surt el sol i tothom somriu, i els grans castells per fi surten a plaça i tothom és feliç, i les xiquetes comencen a ensenyar cuixa i pitram i tothom és més... trempat.

I dius, vinga, ara a disfrutar i a rebentar-ho tot. I no. Als Capgrossos qualsevol despiste ens costa bou i esquelles i resulta que després d'un primer tram més que boníssim (vist el panorama inicial), tornem de vacances amb més feina que abans. I arranquem en primera, i baixem el llistó i ni així, i ens mengem una llenya i algú ja s'atabala pensant que no ens menjarem una merda.

Vist des de fora, estar més de vuit anys sense una llenya en un tres de vuit és un èxit, ras i curt. Tard o d'hora arriba un dia que per a o per b les ratxes s'acaben, no té més. Però amb aquests dies tontos, de vuelta al cole, amb la pluja i el vent tocant les collons, tot sembla més trist, menys optimista i ens entra una tonteria que no sabem ben bé on som. I posats a pintar poc, ja no sortim ni a l'agenda d'aquest diumenge, ni al Punt Casteller ni a la web de la coordinadora. I sense fòrum, que me lo han matao, i la vidilla de la colla sembla coixa, i si tota la chicha que ens queda és saber qui collons (o ovaris) és el cigaló, anem apanyats.

Com els hi agrada dir als cronistes èpico-castellers, els Capgrossos també som humans. I no perquè també caiem (més o menys, com tothom) sinó perquè estem tastant la part més feixuga d'una colla, aquella amb la que viuen, conviuen i/o malviuen la gran majoria de les colles del país. Allò de la colla de la il·lusió sóna llunyà, ara mateix vivim temps de militància. És el moment dels que no troben que fa massa calor, ni fa massa fred, ni tenen mandres rares ni rebots estranys, dels que volen tirar del carro. Vist amb calma, em tranquilitza saber que som molts i que, el carro, va ben carregadet.

Mare meva, estic com el dia, quina entrada tan tonta... vinga doncs, a seguir picant pedra, encara que sigui amb el cap.

En portada

Fa poc la revista Castells ha renovat la seva imatge. No és que sigui un prodigi de disseny (segur que més d'una i més de dues revistes de colla li donen mil voltes), però almenys ja fa uns quants números que han deixat d'il·lustrar les seves portades amb fotos del pal viatge-final-de-curs: mira, aquí amb les meves amigues enfilades al monument als castells, aquí amb la colla ballant rotllo Melody (las-manos-hacia-arribaa), aquí amb uns amigatxos fent manetes... no sé fins a quin punt posar una foto d'en Charly pot ajudar a augmentar les vendes...

La qüestió és que amb els últims números van fent els seus pinitos i van provant coses diferents. La penúltima portada, per exemple, em va agradar força, era diferent però, en canvi, em recordava a alguna cosa:

A què, a què? Doncs sí, bingo, al final em va venir al cap:

Però he de reconèixer que els de la revista continuen investigant, millorant, canviant l'estil i amb el darrer número, han decidir deixar de banda les fotos d'actualitat i obrir una nova via amb fotos històriques, amb castellers d'altres temps:

Sanfèliss

De tant en tant sempre surt el tema de si són millors les actuacions al migdia o a la tarda. Pel que es va veure diumenge, a Vilafranca estan d'acord amb les dues coses, i han muntat un menú dinar-berenar casteller estupendu, amb el seu bon retard, cinc horetes més que llargues a peu dret i a la solana (i sort d'algun cap de núvol). I l'any que ve tindrem els sants collons de queixar-nos si el Concurs s'allarga fins a les quatre, això sí, ben apalancadets des de les grades i a l'ombra.

Tant que patíem pels gamma extra i ara mira, a dojo, quina enveja. Clar que a mi l'enveja no em durà més allà de les tres de la tarda i no puc imaginar-me muntant un castell de nou a quarts de cinc, amb les cames enrampades, les lumbars a prendre pel sac i amb més gana que el Carpanta.

Els verds, tocats. Lo del 3 de 10 ja es veia venir, suposo que es van acabar creient la mà de periolistos que anaven cantant les excel·lències d'un 3 de 9 que potser no era per tant (el quatre sí que el tenen clavat, els cabrons), però l'ensopegada amb el 3 amb l'agulla els devia tocar molt més perquè ahir ja es va veure tota la feina que havien fet. Però el que els devia fer mal de veritat és la pica en Flandes que els hi va clavar la Vella a la ronda de pilars. Que et plantin als morros un pilar de 8, el teu castell i a casa teva, i que tu no el puguis ni provar, això pica. Això de la Vella és increïble i té el seu mèrit, perquè si tu li dius a qualsevol que s'imagini un grup de tios vestits de color rosa més que una colla de gamma extra s'imaginen això:

El millor per mi veure la Joves demostrant que es pot intentar un gamma extra sense haver provat abans el tres i/o el quatre, al final tot són castells de nou i arriba un punt que s'ha d'anar pel dret o no s'hi arriva a anar mai. I els Minyons, que gràcies als pinyos del dia abans es van estalviar haver de fer un intent impropi dels Minyons, van tenir el seu moment estelar a la tele de la mà d'en Ramon Patilles. Flasca! Flasca! Flasca! i després uns segons de silenci imperdibles, tot i que no crec que serveixin per adreçar aquest despropòsit ranquinero en que estan convertint els Quarts de nou.

I que maco veure tant de capgròs per la plaça de la Vila, des de les Santes que no en veia tants de junts, ni a l'assaig ni a Sitges. Son todos los que estan o estan todos los que son? Tant li fa, està clar que era el dia per veure a tothom: capgrossos en actiu, capgrossos amb altres camises (o ja parlem d'ex-capgròs?), capgrossos no tant en actiu (algun d'il·lustre amb guiri-pack inclòs), ex-capgrossos del paleolític inferior. La majoria per veure castells. Algun potser només per fer-se veure. I també algun(a) més per beure i poca cosa més.

I també molta gent de totes les colles, faltaria més, inclosos castellers de colles que se suposa que estaven actuant en aquells mateixos moments, quines coses!

Jo he fet castells de nou a l'agost

Doncs sí, encara que ara sembli ciència ficció, jo he fet castells de nou a l'agost. Si físicament l'Arboç ens cau un pèl lluny, castellerament ara mateix som a anys llum de l'Arboç 2005. Posats a viatjar en el temps, si no arriba a ser per la calor divendres passat (i pel que em deien també dijous) no haguéssim sabut si érem a un assaig de finals d'agost o de finals de febrer.

Si a una colla de nou, o que digui que és de nou, o que digui que aspira a la gamma extra, li treus els que encara són de vacances, i els lesionats, i els supercoperos, i els rebotats, i els que ja van de Sant Fèlix (Jordi Gonzàlez a part, que ell té butlla familiar, no te m'enfadis ara, eh?), i els mandrosos, i els despistats, i els que si no hi ha manduca ni viatge no passen pel local, què queda? Justet per unes manilles. Una manera com una altra d'anar assajant la gamma extra, quins collons.

Sota terra hagués volgut estar en Lluís Feliu, que avui mateix se'l volien endur al Congrés de cardiòlegs que fan a Barcelona, perquè que el cor t'aguanti uns esperpents d'assajos com aquests és digne d'admirar. Una mica com la resta dels presents, amb bastanta vergonya i sense saber ben bé quanta era aliena i quanta no. I necessari el discurset-queixa-bronca-lament del cap de colla. Tan necessari com inútil, paradoxes de la vida castellera, ja que el desgraciat que va a l'assaig es menja la reprimenda dels que no hi han anat. No cal dir noms concrets, per d'entre molts un fa de cap de pinyes i l'altre fa de cap de folres.

I tot i així, amb aquest panorama dissabte la mediocre assistència encara ens permetia salvar els mobles en una plaça que es mereix molt més per part nostra. De pasta de muniato es devien quedar l'endemà els organitzadors de la diada de Sitges sentint a en Xevi Castellví dir per la tele que als Capgrossos ens faria molta il·lusió participar un dia a Sant Fèlix. Visto lo visto, això ja no s'ho creu ningú. Ni nosaltres.

Rànkings? Lo qualo?

Tot i que a l'agost potser trepitjo més places que molts castellers de les colles que no fan vacances, no m'imagino actuant en places com Llorenç o la Bisbal (això sí que són places dures, i no les de l'Oriol Bohigas!).

Clar que això de parar per la canícula també té la seva contra i aquest any a l'engròs: després de plegar faixes per Les Santes i acabar més o menys a la par de les colles grans, cada setmana ha servit per a que ens anessin fotent un parell de castellets per entremig i ara, en quatre dies, ens trobem al cul del món G4, G5, G6 o com collons li vulguin dir, diga-li X. I encara els hi queda Sant Fèlix, marededéusinyó!

A mi, la veritat, això dels rànquings no em fa massa el pes. Sí, de tant en tant li faig una ullada al d'en Beumalito a l'Avui i al 3 Rondes. Com que cal contrastar la informació, també em miro el del Punt, que ve a ser el del webcasteller.com. Oju, no confondre amb el de moncasteller.cat, que no me'l miro mai però ara anem cinquens, igual que la faixa i la lliga de quarts de nou, que pel que es veu el calculen diferent que el termòmetre casteller del va de castells.

Com us deia, no paro massa atenció a això del rànquings. No m'agraden. Abans quan cada dos per tres pujàvem una, dues o tres posicions o estàvem allà, gratant l'escrot a les grans, llavors sí, però ara que fins i tot ens adelanten!, veig que són una collonada.

No he nascut per ser sisè.

A veure si aviat descarreguem tres tripletes i així me'ls podré mirar sense sentir cagalera.

Samarretaires

Si alguna gràcia té pringar aquest mes és que almenys castellerament un pot fer l'agost, mai més ben dit, i patejar-se un bon grapat de places i diades amb caliu, amb la cerveseta a la mà tot fent temps pel dinar (o sopar) corresponent. Vilanova, la Firagost o la Bisbal no serien el mateix sense Ca la Maria, el Corbatí o el can Kildo respectius.

I així anirem tirant fins a Sant Fèlix, farcint la faixa que diu el company Guillamón, un any més vestit de carrer (i que duri). Per sort, ja no queda gran cosa d'aquella fal·lera dels primers anys i d'aquelles manades uniformades que copaven places per, bàsicament i inconscientment, fer-se veure. És, en el fons, una fórmula ben senzilla: a falta de castells, samarretes. Pecats de joventut, la fatxenderia pròpia del nouvingut que vist en perspectiva provoca una mica de vergonya. Sort que el temps tot ho cura.

I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, que aquest posat nou ric del nosaltres-sí-que-som-guais l'han perpetrat tots els novatos de les colles creades dels noranta cap aquí. I com que això del fer-se veure sembla ser una necessitat vital, per practicar l'exhibicionisme samarretil ja no és imprescindible viure per damunt de l'Ordal i podem gaudir de gràcils joves enfundats en samarretes de dubtós disseny com per exemple les de la iniciativa del Don't clap. Què cony ha d'entendre un guiri quan li parlen de Little Wing? La cançó d'en Jimmy Hendrix?

Si és per samarretes, prefereixo aquesta, que sense posar res s'entén tot: