Militància

Quina temporadeta, marededéusinyó. Amb la paciència d'un sant ens enfaixàvem al mes de març amb la cançoneta del pas-a-pas-pis-a-pis, el picar pedra, el treball-treball-i-més-treball, i ale, anar fent com formiguetes fins que vingués el bon temps i sí, mira, un dia surt el sol i tothom somriu, i els grans castells per fi surten a plaça i tothom és feliç, i les xiquetes comencen a ensenyar cuixa i pitram i tothom és més... trempat.

I dius, vinga, ara a disfrutar i a rebentar-ho tot. I no. Als Capgrossos qualsevol despiste ens costa bou i esquelles i resulta que després d'un primer tram més que boníssim (vist el panorama inicial), tornem de vacances amb més feina que abans. I arranquem en primera, i baixem el llistó i ni així, i ens mengem una llenya i algú ja s'atabala pensant que no ens menjarem una merda.

Vist des de fora, estar més de vuit anys sense una llenya en un tres de vuit és un èxit, ras i curt. Tard o d'hora arriba un dia que per a o per b les ratxes s'acaben, no té més. Però amb aquests dies tontos, de vuelta al cole, amb la pluja i el vent tocant les collons, tot sembla més trist, menys optimista i ens entra una tonteria que no sabem ben bé on som. I posats a pintar poc, ja no sortim ni a l'agenda d'aquest diumenge, ni al Punt Casteller ni a la web de la coordinadora. I sense fòrum, que me lo han matao, i la vidilla de la colla sembla coixa, i si tota la chicha que ens queda és saber qui collons (o ovaris) és el cigaló, anem apanyats.

Com els hi agrada dir als cronistes èpico-castellers, els Capgrossos també som humans. I no perquè també caiem (més o menys, com tothom) sinó perquè estem tastant la part més feixuga d'una colla, aquella amb la que viuen, conviuen i/o malviuen la gran majoria de les colles del país. Allò de la colla de la il·lusió sóna llunyà, ara mateix vivim temps de militància. És el moment dels que no troben que fa massa calor, ni fa massa fred, ni tenen mandres rares ni rebots estranys, dels que volen tirar del carro. Vist amb calma, em tranquilitza saber que som molts i que, el carro, va ben carregadet.

Mare meva, estic com el dia, quina entrada tan tonta... vinga doncs, a seguir picant pedra, encara que sigui amb el cap.