Feu del silenci paraules

Ja tornem a ser aquí (sí, jo sóc un dels desgraciadets que ja s'ha polit les vacances), amb la boca encara rasposa d'unes nits de Santes que cada cop se'm foten més llargues. Però a diferència d'alguns altres, jo no estic encara per decidir amb quin regust final em quedo de la nostra actuació castellera: que si agredolç, que si un punt amarg... que si llets en vinagre, aneu a cagar! Si al mes de maig (si aquell de 4 de 7 a-5 de 7-4 de 8) ens proposen una actuació com la que vam fer, pixem colònia.

Que vam haver de renunciar al 4 de 9? Vaaaaaaaaaaaaaale. Que ens vam menjar el pilar de set i algú va pillar catxo? D'acooooooord. Però vam clavar un 3 de 9, amb una mà de canvis, ens vam currar un altre 4 de 8 amb l'agulla i vam fer servir la torre de 8 per assegurar el tanto, i això amb lo que ens ha constat aquest any. [A propòsit, si sou algun d'aquests torracollons perfeccionistes us hi aneu posant vosaltres mateixos els "amb folre" pertinents].

Tot va anar perfecte, doncs? No! En un petit poblet de la Gàlia, algú va pillar un micro:

I en general ahir va ser una diada rara, moltes llenyes, molts intents...un speaker horrorós.....
lila és el color que porto

Seguíem aguantant estoicament la tortura a la que ens sotmetia la “speaker” de torn que semblava manllevada d’una final de “grand slam” de tennis.
Més que castells...

De fet ahir si no hi hagué shagut una megafona plasta , molesta embafadora que es va de dicar a tocar els bolets demanant silenci a cada moment...
castellscomentaris (lapinya.cat)

I que per megafonia demanin gent per fer el 3d9f dels verds, quan les altres dues colles havien intentat el mateix castell i no s'havia demanat gent... I a sobre la persona que parlava era de Capgrossos...
gracienc (lapinya.cat)

Els comentaris a peu de plaça tampoc tenien desperdici, però la memòria justeja i no seria capaç de reproduir-ne cap de forma exacta. És que en general a Mataró mai se li ha acabat de trobar el puntillo a això de la megafonia, i si no que li preguntin als veïns de la platja.

Com que no està bé rajar i no aportar millores, proporcionaré la meva dosi de crítica constructiva per aquest petit poblet de bàrbars del nord: pel 4 de 9 una mica de poció màgica i per fer pinya als verds una guarnició de romans, que almenys aquests porten casco. Pel tema de la megafonia, crec que n'hi haurà prou amb que abans de començar la diada algú emmanilli i amordassi a l'Asseguratòrix de torn.

Calor, Capgrossos i el pito del sereno

Calor, molta calor. I la Veci allà dalt amb les mànigues cordades fins al canell. No sé si ha de ser el cap de colla, l'equip sanitari, o el chico martini (vingut a menos) de les pinyes i folres, però que algú li digui que ja estem a juliol, que només ens faltaria ara perdre el pilar per un xarampió.

Calor, calor sulfurada després de comprovar que la millor actuació amb castells de 8 del que va de temporada pels del Punt mereix només set línies merdoses d'una minicolumna, i a sobre en gasten quatre per dir que no vam fer el tres de nou. Això sí dos bones columnes, oletusgüevos, per la primera catedral de la Jove. Per mi els desherediaria ara mateix (als del Punt, als de la Jove la meva felicitació virtual, lo del puño y letra és una exclusiva de Bartolí®).

Calor, calor estupefacta davant de la tele. Calor de vergonya aliena al veure el pastitxe en el que algú va convertir la meva cita setmanal amb la Carnicé. Tot ben enllestidet el dissabte al vespre, que així ens pillem un diumenge de festa, eh paios? I ale, entre el mikimoto guiri, els palestinitos i la mare que els va parir a tots plegats, mitja hora enlaire. Mala cobertura de les actuacions previstes el cap de setmana, i com que al final el pollastre no dóna massa de sí, ves-li fotent farciment. Telecinco, que venimos!

Quan ho fan bé (que ho fan molts cops) s'ha de dir, però quan no, pues no. Vergonyós i punto.

Dejà vu

Viure fora de Mataró fa un pèl complicat seguir el dia a dia de la colla. Pel vici de xerrar gairebé sempre amb els mateixos castellers, i normalment sobre collonades, és fàcil que s'escapin molts temes que no arriben mai a les converses a peu de plaça entre castell i castell, o entre prova i prova a l'assaig del divendres.

'Llegeix-te les actes', em va dir un dia el presi. 'Que friki', vaig pensar jo. Però amb el temps reconec que és una bona manera pels castellers de a pié d'enterar-se dela vidilla que hi ha més allà del que en el seu dia el cap de colla va batejar com l'oasi capgròs.

Tot aquest rollo per explicar que m'ha cridat l'atenció llegir a l'acta de maig una perla com aquesta: "Es demana a la botigueta, que no es facin comentaris negatius de la samarreta d’enguany". Jarl! Això és una invitació amb tota regla per fer justament el contrari!

No em posaré en si el disseny és lleig o és maco (menys encara després del cartell de l'aniversari d'aquest any). Original? Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Llegint a lamalla.net surt aquesta notícia: "Per divulgar els 20 anys dels Xicots de Vilafranca, la dissenyadora Mei Esteve ha fet un cartell on es pot veure una fletxa vermella en trajectòria ascendent, que vol representar l'evolució de la colla."

Osti, tú, ja l'estic visualitzant: la fletxa amunt, el nom de la colla en vertical, aquell color vermell tan xicoter... em recorda a alguna cosa i no sé què, potser al cartell de les Santes d'en Xavier Rosales? Ai pillines!

Posats a copiar, estaria millor copiar els castells de nou del G4 o les torres de vuit dels borinots o dels pastelerus (collonsssss). Ja fa dies que fa calor i començo a tenir picors estranyes.

Trata de arrancar-lo, Carlos!

MIL pilars de quatre descarregats de forma consecutiva. Sí, ja es divisava a l'horitzó la marca, l'arribada, la meta, però al més pur estil Carlos Sainz , patapim patapam patapum, por Dios, Carlos!, però res de res, comptador a zero i tornar a començar. Reset.


Dotze anys sense caure un pilar es diu ràpid, cap de les nostres enxanetes havia nascut llavors i la majoria teníem menys kilos i més il·lusions. Si hem d'arribar algún dia als mil pilars descarregats, alguns potser ho veurem des de l'altre barri, via El Tot Celestial, o des de la residència, mirant Quarts de nou i fent tota mena de comentaris tirant a brutots (ja ho té això, l'edat, és desinhibidora) sobre la presentadora de torn.


Hi ha moltes maneres de fer història, i que et caigui un pilar de quatre a can capgròs n'és una. Canet serà el sambenitu que hauran de portar tota la vida aquests pilaners. Sí, semblarà que en un parell de dies tots ens n'hem oblidat, però el dia menys pensat, passin un o deu anys, sempre sortirà algú amb la conyeta, els copets a l'esquena i el somriure foteta recordant-los l'efemèride.


Quina cara se't deu quedar quan et cau un pilar de quatre tot just després de que s'hagi descarregat tot un pilar de sis?



"A Canet, bé s’hi està, si s’hi està poquet". Les dites populars no són mai perquè sí.

Set de pilars

Mare de déu del pilar, quin efecte òptic! Mireu la imatge fixament i en pocs segons començareu a distingir la cara d'en xino sobre d'unes manilles, el folre i la soca. Què, mola, eh? Suposo que encara estic en estat de xoc després de llegir l'última entrada del bloc de l'admirador pilaner i els ulls encara em fan pampallugues. Este no es mi chino, que me lo han cambiao.

Si Samsó tenia la força als cabell, pel que es veu en Xino hi tenia els dubtes. Nota domèstica per la Laura: rapa'l dia sí dia no. Déu estar la cosa més que fina si fins i tot s'anima el barrufet rondinaire (amb el permís d'en Toni Roy, el barrufet rondinaire per excel·lència, deu ser cosa de Tonis...).

Per primer cop són els pilars els que tiren del carro de la colla i no al revés i ho han fet en el moment més adequat. Potser hi tingui a veure o potser no, però amb l'eclosió dels pilars ha començat també a sortir la feina de picapedrers i ara, collons, resulta que ens podem arribar a plantejar les Santes d'una temporada de transició com les millors Santes de la nostra història.

I ale, torna l'alegria, i els cordons a la soca, i la calor, i anem embalats i ara resulta que fer canvis als castells ja no ens fa aquella por entre prudent i tonta, i tot ens ve de cara i fins i tot un dia caurem (que espero que no) i ningú es farà mal i direm, que maco que és tot i que bona que és la cervesa (amb mesura) a peu de plaça.

Estos no son mis Cangrossu, que me los han cambiao.

Brots verds

Al final resultarà que lo de la teoria aquella de la pujança dels castells amb les crisis econòmiques serà justament al revés: fins que no ha arribat un mínima (misèrrima) notícia econòmica positiva, la disminució del nombre d'aturats, les colles no han tret els cartutxos de veritat a la plaça.

I no només això: és més, els castellers som els que estem contribuïnt a aquesta reducció de l'atur (i això sense tenir en compte la llegenda urbana (?) dels castellers a sou, que deuen ser com les meigas). Tenim la Coordinadora a tope, en plan Florentino Peréz: posem un gerent? Toma gerent! I un director mèdic? Toma director mèdic! I un responsable de dades? Toma responsable de dades! No ve d'aquí, això de la cervesa no entén de crisis. Mira-la ella, tan fotudeta que estava a finals de l'any passat i la xuleria serrana amb que se'ns destapa últimament.

Ei, i que no protesto, que d'entrada em sembla tot de puta mare, que ja era hora que algú es posés a currar de forma seriosa amb tots els temes pendents i futurs, i si al final la feina surt i els números quadren (que suposo ha hauran comptat que sí que surten!) doncs endavant les atxes! De moment tots els noms que surten són rotllo Cruz Verde (pels més jovenets: eficàcia provada).

I l'atur hagués baixat encara més si no fos perquè l'Elisabeth Carnicé s'ho munta de pluriempleo amb el TVist i el Quarts de Nou (ja només falta que els dissabtes li tornin a posar el Dolça Catalunya). Ja veus tu, a més a més treballadora, això és una dona i no la Ferrusola.

En tot cas, és millor que la Carnicé segueixi al Quarts de Nou. Algú m'havia comentat a l'assaig que aquest any la canviaven per la Mari Pau. Això sí que hagués estat la crisi definitiva.

Aquest cony de crisi

La cosa està crua, és veritat, i entre EROs, tancaments, deflacions i déu i sa mare, allò tan antic del "qui dia passa any empeny" és el consol dels qui (encara) no les passen massa putes. Suposo que deu fer molta gràcia (molta!) estar a la cua del paro i haver d'aguantar el rotllo aquest de que les crisis són, en el fons, oportunitats i desafiaments, toca't el ous.

Com que qui no es conforma és perquè no vol, els castellers també ens agafem a un pet amb tal d'agafar aire. Últimament ja n'hi ha hagut més d'un i de dos que m'ha sortit amb la màxima que amb la crisi entrarà molta gent a les colles. Quan entraran, quan acabi de petar tot?

En el fons és el mal de sempre, n'hi ha prou amb anar rumorejant amb un comentari fins que algú l'acabi transformant en veritat absoluta i taxativa. Sí que És veritat que això de la crisi i l'assistència a les colles ho havia comentat fa temps el Negre dels Minyons de Terrassa, en referència al baixón post-olímpic, però segur que ell estarà d'acord que en aquell moment hi va haver molts altres factors que ara ja no existeixen o són diferents.

Fa 15 anys estava tot per fer (i tot era possible, que deia el poeta) i fer un tres de nou amb folre era el repte de l'any i es fotien kilòmetres i kilòmetres per poder veure'n un, i ara fot mandra posar-se la camisa per intentar un gamma extra en pròpia plaça, estem tots més granadets i més ganduls. Suposo que li passaria el mateix a un que es passés tants anys afartant-se de jabugo o dormint cada dia amb la Michelle Pfeiffer. No, en aquest cas, no, lo acepto, pero no lo comparto, que diria en Trillo.

En tot cas, ja fot uns quants mesos que anem tirant de desacceleració, crisi, deflació o com collons li vulguin dir, i no veig jo que els castellers en siguem inversament proporcionals. Ja som al juny i plantar un clàssica de vuit és notícia! Ei, i que consti que estic content com el que més amb el que vam fer a Manresa, i que cadascú se sap lo seu, però veient el començament d'any que estem fotent tots plegats (totes les colles), a mi em sembla que la teoria aquesta de la crisi no rula.

Clar que potser és que en realitat lo dels inicis dels noranta no va ser per les olimpíades sinó de la ressaca de Wembley. Llavors sí que ho tenim bé, culerada!