El dia de la marmota

Quan en una assemblea la part més distreta és la presentació de l'estat de comptes, apanyats anem. Ja m'ho havien comentat que últimament en Ramon Bach s'havia aprimat moltíssim, però no m'hagués imaginat que tant. Estava irreconeixible, a primera vista hagués jurat que era en Xarli 2, sí, el de la Montsita.

Últimament a les assemblees de la colla s'apodera de mi la síndrome Bill Murray, i em miro la sala d'actes i em sembla sentir pel fil musical el I've got you babe i em pensaria que tornem estar a l'any 2000 si no fos perquè fa deu anys en Cugat era massa poc pelut i massa menor d'edat per presidir l'assemblea (si és que en Cugat ha sigut alguna vegada menor d'edat, que ho dubto).

Un guió clàssic, vamos. Van parlar els de sempre: l'Àngel Prats i en Serres i en Mia i en Joan Pont i en Lluísma i en Xevi Castellví i en Lluís Mestres, un nou clàssic. I també van no parlar els de sempre, que per esplaiar-se amb teories conspiranoiques hi deu haver canals més adequats (i més anònims).

En Xarli apagadot, em va recordar el típic ciclista que tira i tira i tira del grup d'escapats i es ve girant i dient passeu, passeu, va, relleu, va! i els altres se'l miren i li diuen que sí amb el cap, que sí, ja callaràs, ja, au, tira! I a la tècnica exhibició de bipolaritat a càrrec d'en Lluís, en un fantàstic duet amb ell mateix alternant el que pensa amb el que el seu equip vol que digui. Per Santes gamma extra, però patirem per fer el 3 de 8. , això promet.

I la taula, com sempre, correcta, amb  la Serracanta repartint la paraula (ni en Subi ni la seva regalèssiu van dir ni piu), la secretària molt cuca, i en Cugat arribant a dir que qui volgués parlar que li demanés la mà. No m'estanya que la cosa s'acabés en un pim pam, com per fotre-se'l a casa!