dilluns, 11 de maig de 2009

Baixón

Quin diumenge, per déu! Que algú m'expliqui com un es pot anar la setmana tot envalentonat per acabar-la amb aquest diumenge pitxafreda. Però de què parla aquest avui -direu- de futbol o de castells? Doncs la resposta és SÍ. Perquè ho pintis blaugrana o blaumarí, la cara de tonto no em va canviar gaire del migdia al vespre.

Potser encara encomanats de l'eufòria culé, divendres vam clavar un assaig potent i els pilars i la boníssima prova del quatre de nou ens van fotre el xute d'adrenalina que ens feia falta a tot plegats. I encara que les previsions pel diumenge eren baixes en calories, veure tot el que anem preparant en cartera servia de consol davant la més que probable repassada que ens havien de fotre els Borinots i els Minyons. Ben encetats, vamos.

Però a l'hora de la veritat nàstis-de-plàstis, aquest any tothom té el gandul posat i el personal va sota mínims (no deien que la crisis econòmica reviuria el boom dels castell? Collooons... ). Nanos, pugem la moral que hi ha opcions d'empatar! Però no: "nosaltres no som així".

Resa el decàleg no escrit dels Capgrossos que no som competitius. Per què no quedem un dia uns quants i passem a net, negre sobre blanc, aquest suposat decàleg i decidim això de la competitivitat? Perquè a mi no m'agrada perdre ni pes. Naturalment, ni se'm passa guanyar a qualsevol preu, però sí esprémer al màxim les pròpies possibilitats. I ahir, ho sento, vam fer cagarela de la bona, tot el matí amb el cagarret al cul (au, ara ja sabeu què collons és allò que tenim dibuixat a l'escut de la camisa!). Boluda, ven, que ya sabemos donde estava el canguelo! Quin dia més tonto, per déu!