Fregant el travesser

Aquest 2010 ha començat potent pels (ex?)capgrossos esportistes, escrivint la lletra petita de la història. Al gener l'Oriol Feliu disputava amb el CH Mataró la final de la copa continental d'hoquei sobre patins, i uns dies després la Roser Tarragó i la Marta Bach feien saltar la sorpresa arribant amb el CN Mataró a la final de la Copa de la Reina de waterpolo. I al cap de poc en Bernat Buscà enfilava cap a Vancouver com a preparador físic de l'Ander Mirambell, el primer calellenc-maresmenc-català-espanyol que es classificava per la competició olímpica d'skeleton.

Espectacular, capgrossos de pura cepa: perquè han treballat dur als entrenaments. Com els Capgrossos. Perquè s'hi dediquen amb la màxima il·lusió,. Com els Capgrossos. I perquè sí, perquè han tocat amb els dits l'elit, però no, al final, no. Com els Capgrossos.

I sí, ja ho sabem que igualment venen els reconeixements amb els típics tòpics (amb el cap ben alt, històric, amb honor, tot un èxit, història...), però a aquestes alçades ja no volem ser el paio simpàtic de la classe ni volem que les ties ens diguin que és-que-prefereixo-que-seguim-sent-només-amics. A aquestes alçades el cos ens demana una altra cosa, ja ens entenem.