dimarts, 18 d’agost de 2009

Samarretaires

Si alguna gràcia té pringar aquest mes és que almenys castellerament un pot fer l'agost, mai més ben dit, i patejar-se un bon grapat de places i diades amb caliu, amb la cerveseta a la mà tot fent temps pel dinar (o sopar) corresponent. Vilanova, la Firagost o la Bisbal no serien el mateix sense Ca la Maria, el Corbatí o el can Kildo respectius.

I així anirem tirant fins a Sant Fèlix, farcint la faixa que diu el company Guillamón, un any més vestit de carrer (i que duri). Per sort, ja no queda gran cosa d'aquella fal·lera dels primers anys i d'aquelles manades uniformades que copaven places per, bàsicament i inconscientment, fer-se veure. És, en el fons, una fórmula ben senzilla: a falta de castells, samarretes. Pecats de joventut, la fatxenderia pròpia del nouvingut que vist en perspectiva provoca una mica de vergonya. Sort que el temps tot ho cura.

I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, que aquest posat nou ric del nosaltres-sí-que-som-guais l'han perpetrat tots els novatos de les colles creades dels noranta cap aquí. I com que això del fer-se veure sembla ser una necessitat vital, per practicar l'exhibicionisme samarretil ja no és imprescindible viure per damunt de l'Ordal i podem gaudir de gràcils joves enfundats en samarretes de dubtós disseny com per exemple les de la iniciativa del Don't clap. Què cony ha d'entendre un guiri quan li parlen de Little Wing? La cançó d'en Jimmy Hendrix?

Si és per samarretes, prefereixo aquesta, que sense posar res s'entén tot: