capgrossos-confidencial

Aixecar la camisa

2011-03-28T13:32:00.000-07:00

En fi, sembla que aquest any algú està disposat a anar-nos tocant els collons durant la hibernació i les vacances castellers s'han acabat convertint en quatre ponts mal repartits.

Ara la camisa, vés per on, que ja trigava massa temps algú a fer saltar la llebre. Piensa en verde y acertarás, em sembla que deia el refrany. I encara menys temps han trigat a contestar amb sang als ulls els salvadors d'essències, els curts i els menjamocs. La camisa "és un símbol", "és sagrada", i alguna tonteria més, com si no fes quatre dies que s'hagués fet la mateixa pantomima amb la samarreta culé. Com si molts del que parlen no portessin pedaços, a cual más cutre, sobre la camisa que ara resulta que diuen que és sagrada. Si el Barça és més que un club, les colles castelleres són un puticlub.

Tot plegat sona a envegeta de la dolenta, vamos, el que se'n diu una pataleta amb totes les lletres. Es podien haver contraposat qüestions estètiques, logístiques (qui és el guapo que renova les camises amb cada canvi de patrocinador?) i fins i tot els problemes que podria portar a les colles-anunci participar en actes més o menys tradicionals (com La Passada o altres professons) en les que no són organitzadors o convidats.

La publicitat ho envaeix tot. El món va cap aquí i els castellers podem jugar a no ser-hi. A canvi de renúncies, és clar. I si no, doncs mira, algú amb més imaginació sabrà trobar vies alternatives per anar fent la puta i la ramoneta. I hi haurà qui sabrà aprofitar que els de Badalona vesteixin groc Ikea, o que els de Mataró llueixin blau laietana (descansi en pau). I si els lagartus van del rotllo piensa-en-verde, que no es preocupin que nosaltres tenim a la Volkswagen darrera la cantonada amb el seu think-blue, que és més de luju.

O que facin com en l'Ossu, que ha tirat per la via del patrocini individual i ja ha llançant la seva línia de màldemans manillerus, canela fina!

Març marçot

2011-03-03T16:15:00.000-08:00

Si alguna cosa té de bo el primer assaig del març és retrobar la gent, fer-la petar i després si te he visto no me acuerdo i a l'abril ja m'hi tornaré a passar. Però mira, aquest any amb la conya de la Candela ni això, que lo xerrat, xerrat estava i als quatre pardillos que havien començat amb gana de castells se l'havien deixat i ben deixada a Valls.

[Nota: Sembla que hi ha algú que amb el tema de la Candela m'acusa de faltar el respecte a no sé qui-què exactament. Dies fa, que no dormo! Sabeu què? Al programa de les decennals del 2021 apunteu-hi 6.846 en lloc dels 6.847 (!!!) d'aquest any, que servidor ja no tindrà edat per anar pels puestos ]

És a dir, que poca chicha per començar, que més que picar pedra, sembla que anàvem del rotllo del ball de les pedretes... I és que: a qui se li acut muntar un assaig el dia de l'Espanyol-Mallorca? És motiu de sesse! I és clar, va passar el que havia de passar, quatre i el cabo. Collons, que és que no hi havia ni en Mia Castellví, ja està tot dit!

Però bé, amb els que som farem, i vam poder acabar l'assaig amb aquell punt d'esperança, aquella brillantor als ulls, aquelles papallones a la panxa i la seguretat que, tot i que lluny, amb il·lusió i treball, molt de treball, descarregar el cinc de set pot estar, algun dia, al nostre abast!

La feina ben feta, ni té frinteres ni té roval

2011-02-02T15:41:00.000-08:00

Suposo que aquest pseudo-espectacle que es va muntar a Valls l'altre dia devia ser per celebrar la proclamació dels castells com a Patromoni Immaterial. Segurament muntar un tinglado d'aquests deu ser complicat (a part de costar un ou de la cara), però com deia la meva iaia: manolete, si no sabes torear pa qué te metes?

M'ho podran vendre com la gran festa castellera, però tot plegat fotia un tuf a rendir pleitesía que tombava. Que et deixin plantar un cony de pilar a la plaça del Blat potser posa calent a algun mitòman innocent. Però el rotllo ja va de sado-maso quan et toca menjar-te tres hores d'un simulacre de cercavila gelat pel barri vell de Valls (que és un rato maco, eh?, maco perquè sí). Quan a la plaça (??) no hi ha lloc per moure's. I sobretot, quan et toca fer el passadís per a que passin les colles amfitriones. Cutre si està fet exprés i doblement cutre si va ser un problema d'organització.

Es pot treure alguna conclusió de tot plegat? Doncs, com a mínim, com és d'important per les colles aconseguir que vaig entrant gent nova: només aconseguint que entrin nous castellers es podran assegurar d'aquí a deu anys un mínim de pardillos per les properes decennals. Perquè als que vam llepar aquest 2011, em sembla que el 2021 tenim previst un dinar familiar o partit de bàsquet dels nens.

I els Capgrossos, estel·lars, còmodament situats a la 38a posició del rànking, marededéusinyó, que poc que ens ha durat lo de la gamma extra. Però bé, nosaltres adaptant-nos al medi, amb un 5 de 7 al més pur estil vallenc, desmanegat i bellugadís. I desmuntat, que sembla que això és el que es porta últimament per l'Alt Camp. No s'ha de desmerèixer mai als amfitrions. Als seus peus.

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

2010-11-18T05:23:00.000-08:00

Els castells? Indubtablement!
El Cant de la Sibil·la? Sí, per què no?, ja m'està bé.
La dieta mediterrània? Bueno, vale, d'acord, si així ho voleu...
Però el flamenc??

En serio, no li acabo de veure el què.

Podem quedar últims al Concurs?

2010-09-11T07:39:00.000-07:00

Segons la web del propi Concurs, sí:

El món al revés

2010-07-19T05:54:00.000-07:00

Autèntic ambient de Santes el dissabte a Llavaneres. Sí, sí, ambient de Santes-Santes, sí, aquell ambientasso del dia 27 a la sortida de l'Ofici, aquell matí en que cal fer números per muntar la pinya del putu pilar. Ja veus tu, a quatre dies de poder escriure una pàgina que fa més de quinze anys que no ha escrit ningú i mira'ns, amb mandres i ganduleries.

Que raros que som collons, clavadets al nostre pilar de sis, que al local fa virgueries i després li fot una mandra enorme sortir a veure món i, si hi surt, ens surt destrempat i figaflor. Doncs això, que som raros: o coneixeu alguna altra colla que porti a plaça menys de la meitat de la gent que érem a assaig? A veure si encara resultarà que l'autèntic líder de la Colla, el referent, és en Juanca; sí, el del formatge guarit.

Però bueno, sembla que això de les coses rares és general: La Vella contemporitzant, fet-se la prudent i apretant només per la seva festa major (pas a pas, pis a pis?). Vilafranca fent més castells que comunicats de premsa. Els Minyons lluitant i descarregant tots els seus castells a la vallenca. Els Capgrossos encapçalant el rànking de llenyes. En Montilla encapçalant una manifestació independentista. Espanya guanyant un Mundial.

El món al revés.

Fent possible l'impossible.

Aneu-hi pensant de cara a diumenge.

Cuando haces POP, ya ho hay stop

2010-07-09T02:40:00.000-07:00

En Paul ha decidit:

I aquest no falla!

Eufòria

2010-06-23T05:28:00.000-07:00

Veure acomplir-se el somni que has perseguit tants anys. L'explosió de satisfacció pel final feliç de tanta feina i tantes proves i tantes hores al local. La sensació de ser el rei del món, de treure de dins la ràbia i la mala llet acumulada quan les coses no surten. El goig de fotre un crit immens i rebentar-ho tot, alçar els braços enlaire, tancar el puny i cridar que sí, que has pogut amb el pilar de sis i que en vols més. Més canya, més batalla, que aquí l'esperes, desafiant.

Paraules, paraules i paraules. Com sempre, una imatge val més que mil paraules.

La viva imatge de l'eufòria:

Capgrossos 2020

2010-06-17T17:34:00.000-07:00

No em pregunteu com, però navegant per internet he trobat un número del Tirant lo Blau del 2020, que pel que sembla igual és la data del proper número, visto lo visto. Així per sobre, destaquen algunes notícies:

S'inicia la temporada amb la diada de l'aniversari del local i, com a acte central, s'inaugura el nou pany del vestuari dels homes. El president fa un emotiu discurs sobre la importància d'aquesta fita i anuncia novetats sucoses pel proper any, com l'adquisició d'una escombra. Talla la cinta Esperanza Aguirre, nova presidenta de Caixa Laietana.
Es consolida en el món casteller la forma capgrossa de manar un castell, amb un equip format pel cap de colla, l'Enric Canal i tots els caps de colla anteriors. En Martí Esquerra excusa la seva absència.
La tècnica convenç en Joan Àlvarez per a que continuï un any més, que aquest sí que serà l'últim i que només haurà de fer el tres. També algun cinc. I algun quatre. A part de la torre, clar.
El conveni amb l'IMSERSO permet establir Torremolinos i Benidorm com destins fixos dels viatges de la colla, enmig del goig de les darreres noves fornades de castellers, que llacen les seves dentadures i pròtesis enlaire com a símbol de celebració.
Després d'instal·lar les trompetes de megafonia al pati, i puja les reixes fins als cinc metres, en Toru considera que ja ha arribat el moment de muntar les dutxes de gas.
En Juanca s'anima i renova les cartes, els polos dels cambres i fot els topos del rètol del bar encara més grossos i anuncia que està en tràmits per canviar el dia menys pensat l'oli de fregir les patates.
Tot i haver posat aixecador a assaig a la torre de nou amb folre i manilles, la tècnica considera que encara falten entre 16 i 17 persones més al pati per assajar-la en condicions. S'anuncia una potent campanya de reclutació. De cara a l'any vinent. O a l'altre.
L'Enricma torna a fer castells però ho deixa abans de Sant Jordi. Torna per l'Aniversari i se'n torna a anar a la tercera ronda, aquest cop per pixar. Pel Concurs millora la seva pròpia marca marxant i tornat un total de set vegades.

Llista de la compra

2010-04-15T13:48:00.000-07:00

Comanda de cara a Sant Jordi:

Queviures: Olives trencades
Fruites i verdures: Més munia-tos
Pastisseria: Bachs
Pirotècnica: 1 xino
Joguines: 1 osito
Artesania: Boixets
Música: algun dels Abba
DVD: la última de l'Shrek

Fregant el travesser

2010-03-25T15:56:00.000-07:00

Aquest 2010 ha començat potent pels (ex?)capgrossos esportistes, escrivint la lletra petita de la història. Al gener l'Oriol Feliu disputava amb el CH Mataró la final de la copa continental d'hoquei sobre patins, i uns dies després la Roser Tarragó i la Marta Bach feien saltar la sorpresa arribant amb el CN Mataró a la final de la Copa de la Reina de waterpolo. I al cap de poc en Bernat Buscà enfilava cap a Vancouver com a preparador físic de l'Ander Mirambell, el primer calellenc-maresmenc-català-espanyol que es classificava per la competició olímpica d'skeleton.

Espectacular, capgrossos de pura cepa: perquè han treballat dur als entrenaments. Com els Capgrossos. Perquè s'hi dediquen amb la màxima il·lusió,. Com els Capgrossos. I perquè sí, perquè han tocat amb els dits l'elit, però no, al final, no. Com els Capgrossos.

I sí, ja ho sabem que igualment venen els reconeixements amb els típics tòpics (amb el cap ben alt, històric, amb honor, tot un èxit, història...), però a aquestes alçades ja no volem ser el paio simpàtic de la classe ni volem que les ties ens diguin que és-que-prefereixo-que-seguim-sent-només-amics. A aquestes alçades el cos ens demana una altra cosa, ja ens entenem.

Pubertat

2010-02-12T05:27:00.000-08:00

Ronda els 14 anys i li comencen a despuntar els fruits d'una maduresa precoç, coses de l'edat, uns dies no sap si amagar-se'n i uns altres es posa boja per lluir, ara mateix, la seva nova exuberància. Li agrada ser discreta i voldria seguir sent aquella nena tan simpàtica i tan aplicada i tan bona minyona que va ser fins ahir. No és que li agradi gaire cridar l'atenció, només el just i necessari per que els més grans sàpiguen que també és aquí (allò de qui no plora no mama) i es considera feliç fent el que fa i s'ho passa molt bé, però al mateix temps també es mor de ganes de que els paletes li cridin guapa quan passa davant d'una obra i sí, mira, de que els mansos del barri li vagin al darrera.

Per sort, l'adolescència és aquella edat en la que no cal ser conseqüent i un pot actuar a cop de rampell. No sap ben bé perquè, però tant es pot creure la reina del món com pensar que no és ningú i que li falta encara menjar moltes sopes. I sí, ja ho sap que li diran que aquesta muntanya russa ja és normal, que els hi passa a tots els joves, però això tampoc la conforma, ella aspira a ser diferent. Quin adolescent no ho aspira?

I creu que sí, que potser és el moment de provar coses noves i de provar-se a ella mateixa: canviar-se el pentinat, posar-se un tanga més atrevit o emprovar-se aquells sostenidors que, als ulls dels altres, faran que sembli que hi ha més del que en realitat hi ha. No pot ni vol esperar per quan sigui més vella, sap que vol fer-ho ara, no demà ni demà passat. I s'agafarà al brot verd més minúscul que li passa pel davant.

Havíem de parlar de castells, no?

El dia de la marmota

2010-02-05T06:01:00.000-08:00

Quan en una assemblea la part més distreta és la presentació de l'estat de comptes, apanyats anem. Ja m'ho havien comentat que últimament en Ramon Bach s'havia aprimat moltíssim, però no m'hagués imaginat que tant. Estava irreconeixible, a primera vista hagués jurat que era en Xarli 2, sí, el de la Montsita.

Últimament a les assemblees de la colla s'apodera de mi la síndrome Bill Murray, i em miro la sala d'actes i em sembla sentir pel fil musical el I've got you babe i em pensaria que tornem estar a l'any 2000 si no fos perquè fa deu anys en Cugat era massa poc pelut i massa menor d'edat per presidir l'assemblea (si és que en Cugat ha sigut alguna vegada menor d'edat, que ho dubto).

Un guió clàssic, vamos. Van parlar els de sempre: l'Àngel Prats i en Serres i en Mia i en Joan Pont i en Lluísma i en Xevi Castellví i en Lluís Mestres, un nou clàssic. I també van no parlar els de sempre, que per esplaiar-se amb teories conspiranoiques hi deu haver canals més adequats (i més anònims).

En Xarli apagadot, em va recordar el típic ciclista que tira i tira i tira del grup d'escapats i es ve girant i dient passeu, passeu, va, relleu, va! i els altres se'l miren i li diuen que sí amb el cap, que sí, ja callaràs, ja, au, tira! I a la tècnica exhibició de bipolaritat a càrrec d'en Lluís, en un fantàstic duet amb ell mateix alternant el que pensa amb el que el seu equip vol que digui. Per Santes gamma extra, però patirem per fer el 3 de 8. , això promet.

I la taula, com sempre, correcta, amb la Serracanta repartint la paraula (ni en Subi ni la seva regalèssiu van dir ni piu), la secretària molt cuca, i en Cugat arribant a dir que qui volgués parlar que li demanés la mà. No m'estanya que la cosa s'acabés en un pim pam, com per fotre-se'l a casa!

Prepareu les maletes (ara sí)

2010-02-01T05:59:00.000-08:00

Sembla ser que la Federació Egípcia de Futbol s'ha posat en contacte amb en Carles Guanyabens per veure si és possible la participació dels Capgrossos en els actes de celebració de la victòria de la seva selecció a la Copa d'Àfrica.

Amb les experiències recents encara a la memòria, aquesta vegada s'han pres totes les mesures de seguretat per evitar un nou intent d'estafa i se li ha preguntat al contacte egipci (diverses vegades) si era un estafador i aquest ha dit (diverses vegades) que no. També se l'ha interrogat per saber per què s'ha de muntar tot amb tanta precipitació, i sembla ser que és que a aquest senyor està a punt de casar-se-li el fill i va súper liat.

Com que tota precaució és poca, s'ha demanat a un vocal de la junta que entrés a internet per investigar alguna cosa més, però lamentablement ara no sap sortir. Descansi en pau.

Ara que la junta té totes les garanties possibles ja és tot a punt per obrir la llista d'inscripcions. Cal portar el passaport, 50 euritus i el carnet de tonto. Regal sorpresa pels deu primers.

Si no hi ha xeic, no hi ha xec

2010-01-22T01:55:00.000-08:00

És curiosa la facilitat que tenen alguns per deixar anar saliva rabiosa quan els hi surt de la boca la paraula escollits. Donen per fet que ells no pertanyen a aquest grup dels escollits, no, ells són els pàries, els perseguits, i es mantenen contra vent i marea només per l'orgull, l'amor infinit a la colla i l'esperança en l'arribada d'un nou mesies que els porti temps millors. Com a mínim per ells.

Encara sort que al final no hi ha cap xeic, i per tant cap xec, i així ens hem estalviat polèmiques i ridículs històrics. Ja té collons la cosa que en una colla que ha portat fins a les màximes conseqüències, per lo bo i per lo dolent, la versió castellera del cafè per a tothom, que surti el tonto de torn parlant d'escollits.

Que sí, que ha de ser complicat fer una tria, però no tant com per renunciar a peritas en dulce com aquestes. Algú es pensa que a Xile o a Shangai els de Vilafranca i la Vella hi envien els 500 que són per Sant Fèlix? Va home, va.

I si no és igual, seguim com sempre i, si algun dia apareix algun altre xeic, deixo aquí la meva proposta:

5 guardabosses (en aquest països estrangers s'ha de vigilar!)
4 fotògrafs i 4 càmeres de vídeos (un esdeveniment així ha de quedar immortalitzat pels quatre costats).
3 sanitaris (del tipus infermer/a, no del tipus lavabo)
5 de la tècnica (imprescindible que es limitin a voltar el castell)
10 acompanyants (que vinguin a aplaudir i a fer voleiar els domassos, és d'agrair que hi hagi ambient, com al Concurs)
4 d'aquells persones que volten per la plaça amb camisa i no saps ben bé què fan.
5 repartidors d'aigua (una bona hidratació és fonamental en aquestes latituds)
2 speakers (mai se sap!)
Tota la canalla (assagin o no, no és bo discrimar-los tan menuts)
4 venedores (cal aprofitar aquestes sortides per fer un outlet de la botigueta)
7 places institucionals per l'alcalde i els representats de cada grup polític (més una plaça de reserva per si al final l'Ernest Benach s'hi apunta).
L'expedició es completarà amb 4 o 5 castellers de tronc i, per aquest ordre, el pinyaires de l'any, els hereus i les pubilles i la resta.

I ale, a triomfar! Sense tensions. Sense problemes. Sense castells.

I amb una mica de sort ens munten una fatwā abans de començar la segona ronda.

Prou de silenci i eufemismes!

2010-01-14T16:57:00.000-08:00

Té collons que en temps de webs, xats, mails, fòrums, messengers, facebooks, twitters, llistes de discussió, diaris digitals, blogs, llibres de visites, podcasts i les mil i una mandangues tecnològiques, en lloc aparegui rastre sobre la possible bomba de la temporada 2010.

Bé, sí, hi ha una petita referència geroglífica [sic], com si estiguessim encara en els temps de la Paca la Culona, dient sense dir, que ho entengui qui sap de què va i qui no que s'espabili, una mica de "tu ja m'entens" ara que tornem a tenir els trincos a la tele, com si no haguessin passat els anys per les nostres vides i els quartos per les seves.

La resta, per boca a boca i amb la boca petita, suposo que per que no salti la llebre.

- Ei, t'has enterat?
- Sí, que fort, eh?
- A veure com sortirà..
- A veure, a veure.

Però ja va sent hora de que algú parli alt i clar: els Capgrossos ens n'anem a Bellcaire. Ja em diràs tu, tanta tonteria per això. I ni tan sols aclareixen si d'Empordà o d'Urgell.

Fusió freda

2009-11-27T05:14:00.000-08:00

Potser a algú li ha sorprés el recent acord de fusió entre Caixa Laietana i Caixa Penedés , però està clar que al món casteller no li ha vingut per sorpresa. La unió entre els de blau i els de verd (quines coses, eh?) ja es veia venir de fa setmanes i, para muestra un botón, n'hi ha prou amb veure la nova imatge corporativa de la nova entitat:

I em pregunto: hi té a veure res en l'acord algún il·lustre capgròs que va preferir el sopar de fi de temporada dels Castellers de Vilafranca a la festa de final de temporada de la seva colla? No mames, güey!

Thriller

2009-11-20T09:31:00.000-08:00

Aquí a can Capgròs, ja se sap, sempre estem a l'última moda, i com ara toca Michael Jackson, nosaltres ens muntem el nostre Thriller particular ressuscitant amb nocturnitat i alevosia un espectacle que tal dia farà un any, per esgotament de la fòrmula, la va dinyar. A què collons venia a aquestes alçades tornar amb lo del Dones vs Homes?

Només per poder-nos flipar (tots plegats, elles i nosaltres, s'ha de reconèixer) amb una torre de sis íntegrament femenina i amb tot el tronc inventat la cosa va semblar la pena, però a partir d'aquí la cosa va degenerar en perfecta sintonia amb el dubtós gust de la posada en escena de les fèmines. He estat uns quants dies intentant refer-me de la imatge horrorosa i horrorífica de veure nenes de 7 anys convertides en anuncis vivents de Wonderbra i és possible que aquest malson m'empaiti la resta de la meva vida. En tot cas, si volen persistir, seria d'agrair que la propera vegada siguin més realistes i més d'una (i de dues i de tres i de quatre) en lloc d'estampar-se el pitram a la samarreta ho podria fer al pantalons. Cada cosa al seu lloc.

I els homes, doncs mira, amb la nostra festa de pijames particular, a la nostra edat! Si elles van demostrar que, encara que s'hi gastin calers, sense imaginació la cosa no tira, nosaltres demostràvem que sense calers ni imaginació ni gaires ganes, tampoc. Proposta: l'any que ve fem intercanvi de vestuaris, serà més agrait veure-les a elles amb pijama i nosaltres, només amb les seves samarretes, farem real aquell crit tan casteller del Pit i collons!

Ja ho diuen que això de les segones parts no són mai bones (bé, els The Police almenys van guanyar-hi quartos). Ara que hi penso, me n'adono que la Veci no ha sigut mai pubilla. Aneu preparant la banda i els tirants que s'olora a ressuscitat...

Viagra castellera: Top SexPill On Sale, Only $1.20/pill! No Side Effects. OrderViagraToday

2009-11-13T08:01:00.000-08:00

Finito, que diuen. Hem acabat tan a tope que ens dura la temporada unes setmanes més i acabem plantant un gamma extra la nit de Nadal. Ara anem tots de Laportes esverats i ens mirem el setembre i no ens reconeixem en aquelles imatges, ja ho vam dir que no estamos tan mal i mira, hem acabat l'any amb el triplet. Ara tornem a ser boníssims, mira tú quines coses, quan ens crèiem que estàvem comdemnats a ser morralla castellera per la resta dels nostres dies. Ja ho diuen que els extrems mai són bons, però mal que mal millor acabar l'any llepant-nos la cua (potser no calia ser tan gràfic) que no llepant-nos les ferides.

Com fan els pitjors equips de futbol, sembla com si aquesta colla s'hagués tornat resultadista i sense grans castells el pati d'assaig sembla can Junqueras. Feina en fem un munt i amb més o amb menys sort tard o d'hora acava sortint a plaça, però en el dia a dia ens falta trempera, i això que des de temps inmemorials tenim fama de sosos!

Socialment anem una mica del rotllo qui dia passa any empeny, i quan arriba l'aniversari fotem uns ping-pongs i unes petanques perquè en el seu dia, fa més d'una dècada, algú va decidir que muntaria uns ping-pongs i unes petanques. I per la diada tres quarts del mateix amb les bitlles i la butifarra. Encara tenim revista? Què queda de la web, amb el fòrum mort i actualitzada de higos a brevas? I sí, algú em dirà que aquest any ens hem inventat el Dia Blau i el Dia Jove i jo els diré que sí, que està molt bé, i els hi preguntaré qui ho ha muntat i si se'ls acut algú de relativa nova fornada que tingui les ganes de fer una feina de dinamització tan brutal com la que està fent en Mia. Pocs noms, oi?

En alguna cosa ens devem estar equivocant tots plegats, perquè no serà que no entri gent a la colla, perquè n'entra i força, però potser estem donant la imatge que aquí oferim de tot a canvi de pagar la quota i venir de tant en tant a algun assaig o actuació. És el que comentava fa temps el company Ramon Boter en una entrevista, que la gent confón les entitats amb empreses de serveis.

Falta trempera, ja ho dic, i els castells acaben encomanat-se d'aquests dies (o setmanes) tontos que tenim de tant en tant. Segurament ens hem equivocat amb el target a l'hora de buscar nous efectius, falta gent jove. Sí, sobretot noies joves. Ja ho deia fa molts de temps en Melilla que estava d'acord amb la incorporació de les noies a les colles castelleres, perquè darrera de cada noia hi entraven cinc nois.

Doncs potser sí que si vinguessin més noies a la colla hi hauria més trempera. El que no sé és si seria estrictament castellera.

Narcisistes

2009-10-31T09:50:00.000-07:00

Quin regust tornar a sentir-nos així després de tantes setmanes amb la tita fluixa, tan fluixa i pengim penjam que semblàvem el Milan del món casteller. Tres quarts d'entrada al pati d'assaig, però visto lo visto, fins i tot a aquestes alçades ens sembla bé, que no hi havia entrepans però hi havia la teletrés.

I ale, de bolos per la teva, assajant amb camisa al més pur estil de la Vella. Clar que ells en casos així acaben l'assaig fotent-se una senyora paella i els queda la cosa potent, fartanera i orgullosa. Nosaltres, si ens plantem al local amb pantalons blancs i la camisa per dins, ens queda un assaig pijo i macu. Però mira, som com som i hem d'acceptar tothom, es ruixi d'aigua de colònia perquè ve la tele, o es posi boletes de naftalina entre els plecs de la faixa per conservar-se més jove.

Fos el que fos, divendres ens vam tornar a sentir guapos, a agradar-nos, fins i tot a posar-nos tontorrons amb nosaltres mateixos. Osti, és que cada prova que fem m'agrado més! Sí, sí, aquesta colla em posa! I així, amb el guapu subidu ens en vam anar a Girona, que tothom sap que és el lloc ideal per tenir atacs de narcicisme.

Tan sobrats anem, que quan ens vam enterar que l'Àlex Dorda tenia problemes d'il·luminació amb la càmera, vam decidir desmuntar el primer intent del tres de nou per poder-ne tenir una foto com déu mana. És que estem a tope, narcisistes dels collons.

Tots som una colla

2009-10-22T07:47:00.000-07:00

És importantíssim acollir i integrar a tot el personal nouvingut que apareix per casa nostra, parlem del país o de la Colla. En aquest sentit els Capgrossos anem fent els nostres pinitos en matèria de multiculturalitat i així, per exemple, a finals de mes hem muntat una taller de carbasses de Halloween i un túnel de la por, per donar caliu als anglòfons de la colla (apa, Jason, quin cunyat tant detallista que tens). Integració inversa en podríem dir.

No sembla mala idea el mano a mano aquest entre la Coordinadora i la Generalitat, si un cop pagats (i amb sort, fets) els informes de torn queden calers per fer alguna cosa més que propaganda i acaba servint per aconseguir nous castellers a les colles i de passada ajudar a integrar als nouvinguts. Sempre serà millor això que no segons quines lleis d'estrangeria (que per cert, perquè no les hi han aplicat mai al rei i a la reina si són nascuts a l'estranger i no han treballat mai ni tenen ganes de fer-ho?).

Al bressol dels castells potser flipen amb tot plegat i es pregunten què collons de campanyes i projectes, si això de la integració als castells s'ha fet sempre, que hi ha un bon grapat de melillas, juanatxos i banderas amb currículums castellers brillants. Clar que potser la diferència és que abans els castellers eren, per norma general, gent humil, i tots els immigrants acostumen a ser-ho (sinó de què collons fotrien el camp de casa seva?), i en canvi ara els castellers potser som una mica pijos tots plegats, vés a saber.

De qualsevol manera, entrar a fer castells a Valls deu ser relativament fàcil, perquè sincerament: que sí, que quan fa fred tenen la Festa de la calçotada i els Tres Tombs, però què collons més es pot fer a Valls els mesos de calor? Fora de la plaça del Blat, és un poble ben sosso, certament, no com Mataró, on disposem d'una oferta brutal: pots agafar el cotxe i anar a Barcelona al teatre, pots agafar el cotxe i anar a Terrassa a escoltar jazz, pots agafar el cotxe i anar a Sant Pol a sopar, pots agafar el cotxe i anar a Montserrat a escalar, pots agafar el cotxe i anar a Salou a Port Aventura, pots agafar el cotxe i anar a la Molina a esquiar... i així centenars d'activitats. I a algunes fins i tot s'hi pot anar en tren i/o en bus. Ja ho he dit, brutal.

Jornades irregulars

2009-10-13T11:02:00.000-07:00

Tristesa patètica la d'aquest cap de setmana (estrictament dissabte i diumenge) casteller. Diumenge em mirava el Quarts de Nou i tenia la mateixa sensació que mirant la quiniela d'aquesta setmana: Cádiz-Cartagena, Huesca-Numáncia, Bèlgica-Turquia... Sí, vale, té la forma, les caselles i els colors d'una quiniela, però no és una quiniela. Doncs amb els castells igual, voltant per aquests móns de déu hi ha colles, colletes i bandes.

Ja és trist que un cap de setmana que no acaparen l'atenció mediàtica les 'grans', les colles mitjanes no aprofitin per treure el cap i lluir palmito, i acabin sortint per pantalla alguns intents, nyaps i xurrus poc edificants, per dir-ho d'alguna manera. I sí, al final fins i tot va sortir un castell de cinc (si és que tenen sentit aquestes dues paraules juntes) i jo ja no sabia si estava mirant el Quarts de nou o el Caçadors de bolets.

La 'jornada regular' va donar per tant poc, que es va haver de farcir amb la crònica del Concurs7 de fa una setmana i que, tot sigui dit, aquest any va mostrar un bon grapat de castells dignes, que ja és molt. Amb caps de setmana com aquest ja pot en Beumala anar-li fotent totes les ganes al seu invent de de les jornades regulars. Clar que, per no baixar del burro, es capaç de dir que aquesta setmana hi havia aturada pels compromisos de les seleccions.

Per la cara

2009-10-05T09:23:00.000-07:00

Aquest dissabte passat el local semblava la seu d'una colla castellera de debò, amb genteta i ambientillu. Entre birra i birra vam poder veure tota mena de culs penjant davant del rocòdrom, comprovar pels vídeos prehistòrics "que sempre pugen els mateixos" i fer una estona l'animal amb l'infable. El dia que en lloc d'un castell sigui una nina pot ser la bomba.

Mentre miràvem els vídeos vaig flipar quan va sortir per la pantalla en Constantino Romero fent-se passar per en Ramon Bach. Sí, parlava de castells i no posava la veu aquella del atletas-bajen-del-escenario, però jo vaig veure claríssim que no era en Ramon. Espero que en el seu moment la Judith també ho veiés.

El que passa en realitat és que hi ha desenes de personatges de renom que adopten una doble identitat per mantenir en secret la seva afició als castells (no tots són com en Benach, mira). No sorprèn a ningú que el propi Yusep Montiya sigui un habitual als nostres assajos, com també ho era en Motta, però ara com que està a l'Inter va molt liat i ve poc. Hi havia dubtes sobre si Roger Tomico era el nom en clau de l'Iván De La Peña, però la temporadeta que s'ha passat amb crosses ho ha confirmat del tot. I l'altre era en Lacruz, que es feia dir Quico Boixet i que l'any passat a l'Espanyol va demostrar que futbolísticament no havia millorat res (i no era difícil) des dels seus temps a la Juventus. Per no parlar d'en Roberto Carlos d'Esplugues, un altre il·lustre lesionat.

Però si una cosa tenim a la colla, són artistes: el propi Mark Knopfler ens va fer durant una temporada de delegat, que no és un càrrec balder però ell hagués preferit ser president. També en Juanjo Puigcorbé va pillar càrrec una bona temporada amb la canalla mentre es feia dir Mia en els repartiments del Teatre Guasch.

I molts més: què es pensa el doctor House, que per que deixi el bastó i la moto al carrer Sant Benet en hem de creure que és en Fluri? Per què l'Olímpia no reconeix d'una vegada que és la Pati Pla del club Super3? Perquè en Monràs de Ventdelpà no reconeix que va molt liat amb les granges i altres negocis i per això s'ha hagut de prendre amb més calma tot el tema dels castells i els pilars? Qui és en realitat en Rugama, el personatge d'en Tyler de la sèrie El Meu Heroi (Philip Whitchurch es diu el paio) o en Kiko Matamoros? O és en Coto? O són tots dos?

I ja he parlat d'en Montilla, però de polític en tenim de totes bandes: el propi Arnaldo Otegui quan s'amagava de la justícia espanyola també era a la colla i es feia dir Quim Mas. I com que hi ha d'haver de tot, també tenim l'Albert Rivera, que després dels últims esdeveniments a Ciutadanos s'ha acollit al programa de protecció de testimonis sota el nom de Pedro López.

I a la tercera diada, ressucità

2009-09-29T05:17:00.000-07:00

- Òstia, en què quedem, ja no estem acabats? I jo que li havia dit a la parenta que pel que quedava d'any ja tenia tots els caps de setmana lliures. I què foto ara jo? Què foto?!!
- Se siente.

Setmana de catarsi per tornar la fe als descreguts, amb un assaig com els de quan érem bons, no per trempar, però com a mínim per posar-la morcillona. Al Prat suavessitoss i sense ensurts per plantar-nos a Lleida amb una altra cara, ara sí, per ganes, per sensacions i sobretot per necessitat imperiosa. Sembla que sortirà el sol, mira qu'et dic.

Si normalment no som l'alegria de la huerta, abans d'ahir en cada castell tots fotíem cara d'estar cagant. Cagant eh? no cagats, que ja ho va deixar ben clar fot anys en Cela amb la diferència entre estar jodido i estar jodiendo). Ben concentrats acaba sortint tot, això val pels castells i val pel cagar.

Quin gustillo tornar a fer castells així, segurs i convençuts, tots per la feina, de l'enxaneta fins a l'últim cordó Farmatint de la soca. Ja ho deia el nostre Laporta particular, que no estamos tan mal! Qui li havia de dir a en Cugat que acabaria convertint-se en un clon barroer del seu estimat i mocadorejat Laporta (per cert, en Xarli ja no en reparteix, de mocadors?). Clar que si al del loro li va sortir bé i va pillar un triplet, a veure si nosaltres pillem una tripleta.

I ara a seguir, un altre diumenge amb els de Sants i ja en van mil. Qui va muntar aquest calendari? En Gio?

Mercenàries

2009-09-22T14:38:00.000-07:00

L'altre dia a Sabadell, quan un de Minyons em va comentar que portaven un programa amb un castell de nou (3), un castell de vuit (4) i un castell de set (2), vaig recordar, en una associació d'idees fàcil, que d'aquí a no res ja ve la diada de la Mercè.

A mi m'és bastant igual qui actua o qui deixa d'actuar en aquesta performance pro-guiris, l'actuació més vista i menys mirada del món casteller. Sense voler entrar al debat, només diré que s'ha de reconèixer que, com l'any passat, la colla local està completant una temporada força gris.

Però bé, al cuento, de la Mercè m'han vingut al cap les actuacions mercenàries, potser per similitud fonètica o potser per la similitud del tipus de públic que congreguen aquestes actuacions. Les mercenàries són les razzies castelleres en sopars, fires i congressos que responen únicament al lema:

La majoria de vegades aquestes coses (són actuacions? són espectacles? són coros y danzas?) tenen aquell punt cutre que fa que, tot i que en el mateix moment li fotries una pallissa estupenda al putu directiu guiri borratxo de torn, amb els anys les acabes recordant amb carinyo, com aquella cosina tonta que tots hem tingut.

No sé que tenent aquestes pseudo-actuacions, que fan que la majoria volem i dolem. Segurament és que en el fons som uns cutres, mal que ens pesi. Sí, ens agrada anar de guais, d'esnobs, de culturetes, és igual, del que sigui, i no reconèixer mai que havíem tingut cassets de l'Eugenio o de l'Arévalo. Sí, ara resulta que ningú va veure mai Los Bingueros, eh que no? (Els joves ja em sabreu disculpar, no estic massa a la onda per saber d'alguna perla contemporània que sigui l'equivalent a aquest best-seller de l'Esteso i en Pajares).

Sí, les mercenàries són la part més salvatge del món casteller, en totes les seves variants: hi ha actuacions que es poden considerar atracaments de guant blanc, n'hi ha d'altres que són simplement prostitució castellera. Això sí, mai en públic i al mig del carrer, sempre en recintes tancats i exclusius. Putes, però cares. La part més fosca, sí senyor, i alhora la més imprescindible per la supervivència econòmica de les colles. Després de l'administració, clar, tot i que de tant en tant també ens toca prostituir-nos.

Tocat i enfonsat

2009-09-21T08:33:00.000-07:00

Ni llavors (per Les Santes de fa vuit anys) ni després, vaig poder entendre per què la Jove de Tarragona ens va deixar penjats a quatre dies de la nostra festa major. Avui ho entenc una mica, com a mínim entenc les ganes d'estalviar-te d'anar a una plaça amb la sensació de sentir-te observat, amb la sensació de moure't per la puta rutina, amb la sensació d'estar fent una mica el ridícul, perquè completar una actuació de mínims desmuntant un quatre de 7 amb l'agulla és fer una mica el ridícul. Espero que almenys als cargolins els tornem alguns dels calers que ni per castells ni per efectius desplaçats crec que mereixem.

Ep! i no em vull posar derrotista, que jo estic convençut que en una setmana li podem donar la volta al mitjó, que no hi tenim el cul pelat com d'altres però que també hem fet els nostres pinitos. Ara fa un any ens menjàvem un tres de nou a Reus i en set dies ens inventàvem un terç pel tres de Lleida, pim pam, que està dit ràpid.

Doncs ara igual, que cadascú hi posi de la seva part: els optimistes que ens pintin els assajos de colors, els visionaris que ens alegrin el dia explicant-nos què collons hi ha més enllà (perquè hi ha d'haver un més enllà, collons), els xerraires que omplin fòrums i blogs cridant a tort i a dret Que no estamos tan mal!

Els pessimistes, amb que vinguin a assaig n'hi ha prou, mira tú sí ho tenim fàcil.

Militància

2009-09-18T07:26:00.000-07:00

Quina temporadeta, marededéusinyó. Amb la paciència d'un sant ens enfaixàvem al mes de març amb la cançoneta del pas-a-pas-pis-a-pis, el picar pedra, el treball-treball-i-més-treball, i ale, anar fent com formiguetes fins que vingués el bon temps i sí, mira, un dia surt el sol i tothom somriu, i els grans castells per fi surten a plaça i tothom és feliç, i les xiquetes comencen a ensenyar cuixa i pitram i tothom és més... trempat.

I dius, vinga, ara a disfrutar i a rebentar-ho tot. I no. Als Capgrossos qualsevol despiste ens costa bou i esquelles i resulta que després d'un primer tram més que boníssim (vist el panorama inicial), tornem de vacances amb més feina que abans. I arranquem en primera, i baixem el llistó i ni així, i ens mengem una llenya i algú ja s'atabala pensant que no ens menjarem una merda.

Vist des de fora, estar més de vuit anys sense una llenya en un tres de vuit és un èxit, ras i curt. Tard o d'hora arriba un dia que per a o per b les ratxes s'acaben, no té més. Però amb aquests dies tontos, de vuelta al cole, amb la pluja i el vent tocant les collons, tot sembla més trist, menys optimista i ens entra una tonteria que no sabem ben bé on som. I posats a pintar poc, ja no sortim ni a l'agenda d'aquest diumenge, ni al Punt Casteller ni a la web de la coordinadora. I sense fòrum, que me lo han matao, i la vidilla de la colla sembla coixa, i si tota la chicha que ens queda és saber qui collons (o ovaris) és el cigaló, anem apanyats.

Com els hi agrada dir als cronistes èpico-castellers, els Capgrossos també som humans. I no perquè també caiem (més o menys, com tothom) sinó perquè estem tastant la part més feixuga d'una colla, aquella amb la que viuen, conviuen i/o malviuen la gran majoria de les colles del país. Allò de la colla de la il·lusió sóna llunyà, ara mateix vivim temps de militància. És el moment dels que no troben que fa massa calor, ni fa massa fred, ni tenen mandres rares ni rebots estranys, dels que volen tirar del carro. Vist amb calma, em tranquilitza saber que som molts i que, el carro, va ben carregadet.

Mare meva, estic com el dia, quina entrada tan tonta... vinga doncs, a seguir picant pedra, encara que sigui amb el cap.

En portada

2009-09-10T09:40:00.000-07:00

Fa poc la revista Castells ha renovat la seva imatge. No és que sigui un prodigi de disseny (segur que més d'una i més de dues revistes de colla li donen mil voltes), però almenys ja fa uns quants números que han deixat d'il·lustrar les seves portades amb fotos del pal viatge-final-de-curs: mira, aquí amb les meves amigues enfilades al monument als castells, aquí amb la colla ballant rotllo Melody (las-manos-hacia-arribaa), aquí amb uns amigatxos fent manetes... no sé fins a quin punt posar una foto d'en Charly pot ajudar a augmentar les vendes...

La qüestió és que amb els últims números van fent els seus pinitos i van provant coses diferents. La penúltima portada, per exemple, em va agradar força, era diferent però, en canvi, em recordava a alguna cosa:

A què, a què? Doncs sí, bingo, al final em va venir al cap:

Però he de reconèixer que els de la revista continuen investigant, millorant, canviant l'estil i amb el darrer número, han decidir deixar de banda les fotos d'actualitat i obrir una nova via amb fotos històriques, amb castellers d'altres temps:

Sanfèliss

2009-09-01T08:49:00.000-07:00

De tant en tant sempre surt el tema de si són millors les actuacions al migdia o a la tarda. Pel que es va veure diumenge, a Vilafranca estan d'acord amb les dues coses, i han muntat un menú dinar-berenar casteller estupendu, amb el seu bon retard, cinc horetes més que llargues a peu dret i a la solana (i sort d'algun cap de núvol). I l'any que ve tindrem els sants collons de queixar-nos si el Concurs s'allarga fins a les quatre, això sí, ben apalancadets des de les grades i a l'ombra.

Tant que patíem pels gamma extra i ara mira, a dojo, quina enveja. Clar que a mi l'enveja no em durà més allà de les tres de la tarda i no puc imaginar-me muntant un castell de nou a quarts de cinc, amb les cames enrampades, les lumbars a prendre pel sac i amb més gana que el Carpanta.

Els verds, tocats. Lo del 3 de 10 ja es veia venir, suposo que es van acabar creient la mà de periolistos que anaven cantant les excel·lències d'un 3 de 9 que potser no era per tant (el quatre sí que el tenen clavat, els cabrons), però l'ensopegada amb el 3 amb l'agulla els devia tocar molt més perquè ahir ja es va veure tota la feina que havien fet. Però el que els devia fer mal de veritat és la pica en Flandes que els hi va clavar la Vella a la ronda de pilars. Que et plantin als morros un pilar de 8, el teu castell i a casa teva, i que tu no el puguis ni provar, això pica. Això de la Vella és increïble i té el seu mèrit, perquè si tu li dius a qualsevol que s'imagini un grup de tios vestits de color rosa més que una colla de gamma extra s'imaginen això:

El millor per mi veure la Joves demostrant que es pot intentar un gamma extra sense haver provat abans el tres i/o el quatre, al final tot són castells de nou i arriba un punt que s'ha d'anar pel dret o no s'hi arriva a anar mai. I els Minyons, que gràcies als pinyos del dia abans es van estalviar haver de fer un intent impropi dels Minyons, van tenir el seu moment estelar a la tele de la mà d'en Ramon Patilles. Flasca! Flasca! Flasca! i després uns segons de silenci imperdibles, tot i que no crec que serveixin per adreçar aquest despropòsit ranquinero en que estan convertint els Quarts de nou.

I que maco veure tant de capgròs per la plaça de la Vila, des de les Santes que no en veia tants de junts, ni a l'assaig ni a Sitges. Son todos los que estan o estan todos los que son? Tant li fa, està clar que era el dia per veure a tothom: capgrossos en actiu, capgrossos amb altres camises (o ja parlem d'ex-capgròs?), capgrossos no tant en actiu (algun d'il·lustre amb guiri-pack inclòs), ex-capgrossos del paleolític inferior. La majoria per veure castells. Algun potser només per fer-se veure. I també algun(a) més per beure i poca cosa més.

I també molta gent de totes les colles, faltaria més, inclosos castellers de colles que se suposa que estaven actuant en aquells mateixos moments, quines coses!

Jo he fet castells de nou a l'agost

2009-08-31T08:26:00.000-07:00

Doncs sí, encara que ara sembli ciència ficció, jo he fet castells de nou a l'agost. Si físicament l'Arboç ens cau un pèl lluny, castellerament ara mateix som a anys llum de l'Arboç 2005. Posats a viatjar en el temps, si no arriba a ser per la calor divendres passat (i pel que em deien també dijous) no haguéssim sabut si érem a un assaig de finals d'agost o de finals de febrer.

Si a una colla de nou, o que digui que és de nou, o que digui que aspira a la gamma extra, li treus els que encara són de vacances, i els lesionats, i els supercoperos, i els rebotats, i els que ja van de Sant Fèlix (Jordi Gonzàlez a part, que ell té butlla familiar, no te m'enfadis ara, eh?), i els mandrosos, i els despistats, i els que si no hi ha manduca ni viatge no passen pel local, què queda? Justet per unes manilles. Una manera com una altra d'anar assajant la gamma extra, quins collons.

Sota terra hagués volgut estar en Lluís Feliu, que avui mateix se'l volien endur al Congrés de cardiòlegs que fan a Barcelona, perquè que el cor t'aguanti uns esperpents d'assajos com aquests és digne d'admirar. Una mica com la resta dels presents, amb bastanta vergonya i sense saber ben bé quanta era aliena i quanta no. I necessari el discurset-queixa-bronca-lament del cap de colla. Tan necessari com inútil, paradoxes de la vida castellera, ja que el desgraciat que va a l'assaig es menja la reprimenda dels que no hi han anat. No cal dir noms concrets, per d'entre molts un fa de cap de pinyes i l'altre fa de cap de folres.

I tot i així, amb aquest panorama dissabte la mediocre assistència encara ens permetia salvar els mobles en una plaça que es mereix molt més per part nostra. De pasta de muniato es devien quedar l'endemà els organitzadors de la diada de Sitges sentint a en Xevi Castellví dir per la tele que als Capgrossos ens faria molta il·lusió participar un dia a Sant Fèlix. Visto lo visto, això ja no s'ho creu ningú. Ni nosaltres.

Rànkings? Lo qualo?

2009-08-25T21:27:00.000-07:00

Tot i que a l'agost potser trepitjo més places que molts castellers de les colles que no fan vacances, no m'imagino actuant en places com Llorenç o la Bisbal (això sí que són places dures, i no les de l'Oriol Bohigas!).

Clar que això de parar per la canícula també té la seva contra i aquest any a l'engròs: després de plegar faixes per Les Santes i acabar més o menys a la par de les colles grans, cada setmana ha servit per a que ens anessin fotent un parell de castellets per entremig i ara, en quatre dies, ens trobem al cul del món G4, G5, G6 o com collons li vulguin dir, diga-li X. I encara els hi queda Sant Fèlix, marededéusinyó!

A mi, la veritat, això dels rànquings no em fa massa el pes. Sí, de tant en tant li faig una ullada al d'en Beumalito a l'Avui i al 3 Rondes. Com que cal contrastar la informació, també em miro el del Punt, que ve a ser el del webcasteller.com. Oju, no confondre amb el de moncasteller.cat, que no me'l miro mai però ara anem cinquens, igual que la faixa i la lliga de quarts de nou, que pel que es veu el calculen diferent que el termòmetre casteller del va de castells.

Com us deia, no paro massa atenció a això del rànquings. No m'agraden. Abans quan cada dos per tres pujàvem una, dues o tres posicions o estàvem allà, gratant l'escrot a les grans, llavors sí, però ara que fins i tot ens adelanten!, veig que són una collonada.

No he nascut per ser sisè.

A veure si aviat descarreguem tres tripletes i així me'ls podré mirar sense sentir cagalera.

Samarretaires

2009-08-18T15:52:00.000-07:00

Si alguna gràcia té pringar aquest mes és que almenys castellerament un pot fer l'agost, mai més ben dit, i patejar-se un bon grapat de places i diades amb caliu, amb la cerveseta a la mà tot fent temps pel dinar (o sopar) corresponent. Vilanova, la Firagost o la Bisbal no serien el mateix sense Ca la Maria, el Corbatí o el can Kildo respectius.

I així anirem tirant fins a Sant Fèlix, farcint la faixa que diu el company Guillamón, un any més vestit de carrer (i que duri). Per sort, ja no queda gran cosa d'aquella fal·lera dels primers anys i d'aquelles manades uniformades que copaven places per, bàsicament i inconscientment, fer-se veure. És, en el fons, una fórmula ben senzilla: a falta de castells, samarretes. Pecats de joventut, la fatxenderia pròpia del nouvingut que vist en perspectiva provoca una mica de vergonya. Sort que el temps tot ho cura.

I qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, que aquest posat nou ric del nosaltres-sí-que-som-guais l'han perpetrat tots els novatos de les colles creades dels noranta cap aquí. I com que això del fer-se veure sembla ser una necessitat vital, per practicar l'exhibicionisme samarretil ja no és imprescindible viure per damunt de l'Ordal i podem gaudir de gràcils joves enfundats en samarretes de dubtós disseny com per exemple les de la iniciativa del Don't clap. Què cony ha d'entendre un guiri quan li parlen de Little Wing? La cançó d'en Jimmy Hendrix?

Si és per samarretes, prefereixo aquesta, que sense posar res s'entén tot:

Feu del silenci paraules

2009-08-04T15:13:00.000-07:00

Ja tornem a ser aquí (sí, jo sóc un dels desgraciadets que ja s'ha polit les vacances), amb la boca encara rasposa d'unes nits de Santes que cada cop se'm foten més llargues. Però a diferència d'alguns altres, jo no estic encara per decidir amb quin regust final em quedo de la nostra actuació castellera: que si agredolç, que si un punt amarg... que si llets en vinagre, aneu a cagar! Si al mes de maig (si aquell de 4 de 7 a-5 de 7-4 de 8) ens proposen una actuació com la que vam fer, pixem colònia.

Que vam haver de renunciar al 4 de 9? Vaaaaaaaaaaaaaale. Que ens vam menjar el pilar de set i algú va pillar catxo? D'acooooooord. Però vam clavar un 3 de 9, amb una mà de canvis, ens vam currar un altre 4 de 8 amb l'agulla i vam fer servir la torre de 8 per assegurar el tanto, i això amb lo que ens ha constat aquest any. [A propòsit, si sou algun d'aquests torracollons perfeccionistes us hi aneu posant vosaltres mateixos els "amb folre" pertinents].

Tot va anar perfecte, doncs? No! En un petit poblet de la Gàlia, algú va pillar un micro:

I en general ahir va ser una diada rara, moltes llenyes, molts intents...un speaker horrorós.....
lila és el color que porto

Seguíem aguantant estoicament la tortura a la que ens sotmetia la “speaker” de torn que semblava manllevada d’una final de “grand slam” de tennis.
Més que castells...

De fet ahir si no hi hagué shagut una megafona plasta , molesta embafadora que es va de dicar a tocar els bolets demanant silenci a cada moment...
castellscomentaris (lapinya.cat)

I que per megafonia demanin gent per fer el 3d9f dels verds, quan les altres dues colles havien intentat el mateix castell i no s'havia demanat gent... I a sobre la persona que parlava era de Capgrossos...
gracienc (lapinya.cat)

Els comentaris a peu de plaça tampoc tenien desperdici, però la memòria justeja i no seria capaç de reproduir-ne cap de forma exacta. És que en general a Mataró mai se li ha acabat de trobar el puntillo a això de la megafonia, i si no que li preguntin als veïns de la platja.

Com que no està bé rajar i no aportar millores, proporcionaré la meva dosi de crítica constructiva per aquest petit poblet de bàrbars del nord: pel 4 de 9 una mica de poció màgica i per fer pinya als verds una guarnició de romans, que almenys aquests porten casco. Pel tema de la megafonia, crec que n'hi haurà prou amb que abans de començar la diada algú emmanilli i amordassi a l'Asseguratòrix de torn.

Calor, Capgrossos i el pito del sereno

2009-07-13T18:53:00.000-07:00

Calor, molta calor. I la Veci allà dalt amb les mànigues cordades fins al canell. No sé si ha de ser el cap de colla, l'equip sanitari, o el chico martini (vingut a menos) de les pinyes i folres, però que algú li digui que ja estem a juliol, que només ens faltaria ara perdre el pilar per un xarampió.

Calor, calor sulfurada després de comprovar que la millor actuació amb castells de 8 del que va de temporada pels del Punt mereix només set línies merdoses d'una minicolumna, i a sobre en gasten quatre per dir que no vam fer el tres de nou. Això sí dos bones columnes, oletusgüevos, per la primera catedral de la Jove. Per mi els desherediaria ara mateix (als del Punt, als de la Jove la meva felicitació virtual, lo del puño y letra és una exclusiva de Bartolí®).

Calor, calor estupefacta davant de la tele. Calor de vergonya aliena al veure el pastitxe en el que algú va convertir la meva cita setmanal amb la Carnicé. Tot ben enllestidet el dissabte al vespre, que així ens pillem un diumenge de festa, eh paios? I ale, entre el mikimoto guiri, els palestinitos i la mare que els va parir a tots plegats, mitja hora enlaire. Mala cobertura de les actuacions previstes el cap de setmana, i com que al final el pollastre no dóna massa de sí, ves-li fotent farciment. Telecinco, que venimos!

Quan ho fan bé (que ho fan molts cops) s'ha de dir, però quan no, pues no. Vergonyós i punto.

Dejà vu

2009-07-06T16:04:00.000-07:00

Viure fora de Mataró fa un pèl complicat seguir el dia a dia de la colla. Pel vici de xerrar gairebé sempre amb els mateixos castellers, i normalment sobre collonades, és fàcil que s'escapin molts temes que no arriben mai a les converses a peu de plaça entre castell i castell, o entre prova i prova a l'assaig del divendres.

'Llegeix-te les actes', em va dir un dia el presi. 'Que friki', vaig pensar jo. Però amb el temps reconec que és una bona manera pels castellers de a pié d'enterar-se dela vidilla que hi ha més allà del que en el seu dia el cap de colla va batejar com l'oasi capgròs.

Tot aquest rollo per explicar que m'ha cridat l'atenció llegir a l'acta de maig una perla com aquesta: "Es demana a la botigueta, que no es facin comentaris negatius de la samarreta d’enguany". Jarl! Això és una invitació amb tota regla per fer justament el contrari!

No em posaré en si el disseny és lleig o és maco (menys encara després del cartell de l'aniversari d'aquest any). Original? Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

Llegint a lamalla.net surt aquesta notícia: "Per divulgar els 20 anys dels Xicots de Vilafranca, la dissenyadora Mei Esteve ha fet un cartell on es pot veure una fletxa vermella en trajectòria ascendent, que vol representar l'evolució de la colla."

Osti, tú, ja l'estic visualitzant: la fletxa amunt, el nom de la colla en vertical, aquell color vermell tan xicoter... em recorda a alguna cosa i no sé què, potser al cartell de les Santes d'en Xavier Rosales? Ai pillines!

Posats a copiar, estaria millor copiar els castells de nou del G4 o les torres de vuit dels borinots o dels pastelerus (collonsssss). Ja fa dies que fa calor i començo a tenir picors estranyes.

Trata de arrancar-lo, Carlos!

2009-06-30T15:54:00.000-07:00

MIL pilars de quatre descarregats de forma consecutiva. Sí, ja es divisava a l'horitzó la marca, l'arribada, la meta, però al més pur estil Carlos Sainz , patapim patapam patapum, por Dios, Carlos!, però res de res, comptador a zero i tornar a començar. Reset.

Dotze anys sense caure un pilar es diu ràpid, cap de les nostres enxanetes havia nascut llavors i la majoria teníem menys kilos i més il·lusions. Si hem d'arribar algún dia als mil pilars descarregats, alguns potser ho veurem des de l'altre barri, via El Tot Celestial, o des de la residència, mirant Quarts de nou i fent tota mena de comentaris tirant a brutots (ja ho té això, l'edat, és desinhibidora) sobre la presentadora de torn.

Hi ha moltes maneres de fer història, i que et caigui un pilar de quatre a can capgròs n'és una. Canet serà el sambenitu que hauran de portar tota la vida aquests pilaners. Sí, semblarà que en un parell de dies tots ens n'hem oblidat, però el dia menys pensat, passin un o deu anys, sempre sortirà algú amb la conyeta, els copets a l'esquena i el somriure foteta recordant-los l'efemèride.

Quina cara se't deu quedar quan et cau un pilar de quatre tot just després de que s'hagi descarregat tot un pilar de sis?

"A Canet, bé s’hi està, si s’hi està poquet". Les dites populars no són mai perquè sí.

Set de pilars

2009-06-23T16:59:00.000-07:00

Mare de déu del pilar, quin efecte òptic! Mireu la imatge fixament i en pocs segons començareu a distingir la cara d'en xino sobre d'unes manilles, el folre i la soca. Què, mola, eh? Suposo que encara estic en estat de xoc després de llegir l'última entrada del bloc de l'admirador pilaner i els ulls encara em fan pampallugues. Este no es mi chino, que me lo han cambiao.

Si Samsó tenia la força als cabell, pel que es veu en Xino hi tenia els dubtes. Nota domèstica per la Laura: rapa'l dia sí dia no. Déu estar la cosa més que fina si fins i tot s'anima el barrufet rondinaire (amb el permís d'en Toni Roy, el barrufet rondinaire per excel·lència, deu ser cosa de Tonis...).

Per primer cop són els pilars els que tiren del carro de la colla i no al revés i ho han fet en el moment més adequat. Potser hi tingui a veure o potser no, però amb l'eclosió dels pilars ha començat també a sortir la feina de picapedrers i ara, collons, resulta que ens podem arribar a plantejar les Santes d'una temporada de transició com les millors Santes de la nostra història.

I ale, torna l'alegria, i els cordons a la soca, i la calor, i anem embalats i ara resulta que fer canvis als castells ja no ens fa aquella por entre prudent i tonta, i tot ens ve de cara i fins i tot un dia caurem (que espero que no) i ningú es farà mal i direm, que maco que és tot i que bona que és la cervesa (amb mesura) a peu de plaça.

Estos no son mis Cangrossu, que me los han cambiao.

Brots verds

2009-06-16T16:52:00.000-07:00

Al final resultarà que lo de la teoria aquella de la pujança dels castells amb les crisis econòmiques serà justament al revés: fins que no ha arribat un mínima (misèrrima) notícia econòmica positiva, la disminució del nombre d'aturats, les colles no han tret els cartutxos de veritat a la plaça.

I no només això: és més, els castellers som els que estem contribuïnt a aquesta reducció de l'atur (i això sense tenir en compte la llegenda urbana (?) dels castellers a sou, que deuen ser com les meigas). Tenim la Coordinadora a tope, en plan Florentino Peréz: posem un gerent? Toma gerent! I un director mèdic? Toma director mèdic! I un responsable de dades? Toma responsable de dades! No ve d'aquí, això de la cervesa no entén de crisis. Mira-la ella, tan fotudeta que estava a finals de l'any passat i la xuleria serrana amb que se'ns destapa últimament.

Ei, i que no protesto, que d'entrada em sembla tot de puta mare, que ja era hora que algú es posés a currar de forma seriosa amb tots els temes pendents i futurs, i si al final la feina surt i els números quadren (que suposo ha hauran comptat que sí que surten!) doncs endavant les atxes! De moment tots els noms que surten són rotllo Cruz Verde (pels més jovenets: eficàcia provada).

I l'atur hagués baixat encara més si no fos perquè l'Elisabeth Carnicé s'ho munta de pluriempleo amb el TVist i el Quarts de Nou (ja només falta que els dissabtes li tornin a posar el Dolça Catalunya). Ja veus tu, a més a més treballadora, això és una dona i no la Ferrusola.

En tot cas, és millor que la Carnicé segueixi al Quarts de Nou. Algú m'havia comentat a l'assaig que aquest any la canviaven per la Mari Pau. Això sí que hagués estat la crisi definitiva.

Aquest cony de crisi

2009-06-02T20:18:00.000-07:00

La cosa està crua, és veritat, i entre EROs, tancaments, deflacions i déu i sa mare, allò tan antic del "qui dia passa any empeny" és el consol dels qui (encara) no les passen massa putes. Suposo que deu fer molta gràcia (molta!) estar a la cua del paro i haver d'aguantar el rotllo aquest de que les crisis són, en el fons, oportunitats i desafiaments, toca't el ous.

Com que qui no es conforma és perquè no vol, els castellers també ens agafem a un pet amb tal d'agafar aire. Últimament ja n'hi ha hagut més d'un i de dos que m'ha sortit amb la màxima que amb la crisi entrarà molta gent a les colles. Quan entraran, quan acabi de petar tot?

En el fons és el mal de sempre, n'hi ha prou amb anar rumorejant amb un comentari fins que algú l'acabi transformant en veritat absoluta i taxativa. Sí que És veritat que això de la crisi i l'assistència a les colles ho havia comentat fa temps el Negre dels Minyons de Terrassa, en referència al baixón post-olímpic, però segur que ell estarà d'acord que en aquell moment hi va haver molts altres factors que ara ja no existeixen o són diferents.

Fa 15 anys estava tot per fer (i tot era possible, que deia el poeta) i fer un tres de nou amb folre era el repte de l'any i es fotien kilòmetres i kilòmetres per poder veure'n un, i ara fot mandra posar-se la camisa per intentar un gamma extra en pròpia plaça, estem tots més granadets i més ganduls. Suposo que li passaria el mateix a un que es passés tants anys afartant-se de jabugo o dormint cada dia amb la Michelle Pfeiffer. No, en aquest cas, no, lo acepto, pero no lo comparto, que diria en Trillo.

En tot cas, ja fot uns quants mesos que anem tirant de desacceleració, crisi, deflació o com collons li vulguin dir, i no veig jo que els castellers en siguem inversament proporcionals. Ja som al juny i plantar un clàssica de vuit és notícia! Ei, i que consti que estic content com el que més amb el que vam fer a Manresa, i que cadascú se sap lo seu, però veient el començament d'any que estem fotent tots plegats (totes les colles), a mi em sembla que la teoria aquesta de la crisi no rula.

Clar que potser és que en realitat lo dels inicis dels noranta no va ser per les olimpíades sinó de la ressaca de Wembley. Llavors sí que ho tenim bé, culerada!

Pit (i collons, en aquest cas, no)

2009-05-19T14:32:00.000-07:00

Llegeixo a l'últim número de la revista Castells:

"La dona, en general, té més capacitat de negociar, des d'un punt de vista tècnic, de parlar, no ens 'enroquem', potser som més conciliadores i tenim més mà esquerra, coses fonamentals per a arribar a acords i promoure la cohesió interna d'una colla", segons Baró i la seva experiència com a cap de colla.

Doncs jo, basant-me en la meva experiència amb el personal que veig voltar per les colles, la meva inclosa, només tinc una opinió sobre això de no enrocar-se, de ser conciliadores i de tenir més mà esquerra: M'hi cago i m'hi pixo.

Ja començo a estar-ne una mica fins els collons d'aquest rotllo de la <zum-zum, obrir música de compreses> manera femenina de fer les coses <zum-zum, tancar música de compreses>. Aneu a cagar a la via: n'hi ha prou amb parlar amb un baix i que t'expliqui l'apassionant món de les crosses, o fer una passejada pel pis de quints per comprovar que el que prima no és precisament l'altruïsme i el corporativisme, més aviat una mala baba (a vegades) que no es veu en cap altre pis del castell.

Ei, que de tot hi ha a la vinya del señor, que hi ha paies de puta mare, tios desgraciats, merengues bona persona i pericos intel·ligents. O sigui, que ja n'hi ha prou de tanta tonteria de nena guai, que ni tots som sants ni tots dimonis. A qué huelen las nubes? Au a cagar!

Baixón

2009-05-11T18:48:00.000-07:00

Quin diumenge, per déu! Que algú m'expliqui com un es pot anar la setmana tot envalentonat per acabar-la amb aquest diumenge pitxafreda. Però de què parla aquest avui -direu- de futbol o de castells? Doncs la resposta és SÍ. Perquè ho pintis blaugrana o blaumarí, la cara de tonto no em va canviar gaire del migdia al vespre.

Potser encara encomanats de l'eufòria culé, divendres vam clavar un assaig potent i els pilars i la boníssima prova del quatre de nou ens van fotre el xute d'adrenalina que ens feia falta a tot plegats. I encara que les previsions pel diumenge eren baixes en calories, veure tot el que anem preparant en cartera servia de consol davant la més que probable repassada que ens havien de fotre els Borinots i els Minyons. Ben encetats, vamos.

Però a l'hora de la veritat nàstis-de-plàstis, aquest any tothom té el gandul posat i el personal va sota mínims (no deien que la crisis econòmica reviuria el boom dels castell? Collooons... ). Nanos, pugem la moral que hi ha opcions d'empatar! Però no: "nosaltres no som així".

Resa el decàleg no escrit dels Capgrossos que no som competitius. Per què no quedem un dia uns quants i passem a net, negre sobre blanc, aquest suposat decàleg i decidim això de la competitivitat? Perquè a mi no m'agrada perdre ni pes. Naturalment, ni se'm passa guanyar a qualsevol preu, però sí esprémer al màxim les pròpies possibilitats. I ahir, ho sento, vam fer cagarela de la bona, tot el matí amb el cagarret al cul (au, ara ja sabeu què collons és allò que tenim dibuixat a l'escut de la camisa!). Boluda, ven, que ya sabemos donde estava el canguelo! Quin dia més tonto, per déu!

Sortir sempre guapo

2009-05-08T16:29:00.000-07:00

Qui voldria sortir lleig en el seu propi autoretrat? Com lo rei en Jaume, totes les colles escriuen les cròniques de les seves batalletes i vicisituts amb sobredosi de sucre. De cara enfora, tot són èxits, triomfs i encerts; l'autocrítica pot tenir lloc de portes endins, però els mitjans (revistes, webs, llibres) de cada colla són el més semblant a un publireportatge multimèdia d'autobombo. Només els fòrums (això les colles que en tenen) obren alguna escletxa que, en realitat, només acaba aprofitant algun eixelebrat per vomitar bilis (i tampoc es tracta d'això).

Avui farem classe d'història. Repassant el llibre dels Capgrossos que en el seu dia van escriure el "trio calavera", no sé veure cap fracàs estrepitós. Potser en deu anys no n'hi va haver cap, tampoc ho sé perquè jo vaig entrar més tard. Però ara que ja controlo una mica més (i abans de que em comenci a fallar la memòria), em pregunto si al proper llibre hi haurà algun lloc on parli del tema de la Creu de Sant Jordi de fa dos anys. Quin èxit, nanos!

Ei, que a mi això de la Creu me la bufa una mica, no sé qui era que deia que se'n reparteixen tantes que avui dia el que té mèrit és no tenir-la. Però s'ha de reconèixer que aquella campanya del 2007 va tenir el seu punt de ridícul, per la poca repercusió de cara enfora però sobretot pel suport tant tebi que va tenir dins de la pròpia ciutat. Val, d'acord, no era una iniciativa de la colla i per això no s'hauria d'imputar a la casella de fracassos propis, que se l'apunti qui correspongui.

Visto lo visto, potser haugés estat més apropiat presentar candidatura al lliurament que van fer abans d'ahir de les Medalles al Mèrit en el Treball. Perquè treballadors ho som un rato.

El local ideal

2009-05-04T17:51:00.000-07:00

Imagino que deu ser la mandra que aquesta temporada tenen totes les colles que també se m'encomana a l'hora d'escriure al blog, i això fa que se'm vagin acumulant temes pendents i clar, parlar ara del primer aniversari del local, la veritat, no queda molt de candent actualitat que diguem.

Bé, la qüestió és que fa quatre dies estàvem celebrant els primers dotze mesos de vida (més aviat vidilla) del nostre local. Tot sigui dit, amb bastant menys trempera que la inauguració de fa un any, però amb el puntillo d'estrenar el trencadís de l'Albert Celades, àlies Nogueras, i el rocòdrom dels despilotats. Una veritable llàstima que no es desvestissin per l'ocasió.

Els que no van faltar al final de tan 'fastuosa' celebració van ser la Banda dels Rèmores, posant un digne colofó amb una petita performance titolada 'Arrasa lo que puedas'.

Això sí: el que no ha canviat des de l'any passat ha sigut aquest comernos-las-pollas en cada conversa sobre el local. Sí, és una passada i ja el voldrien molts, però cal ser humils igual com ho som amb els castells i pensar que de camí de millora n'hi ha molt.

Ara sortirà el típic pamplines demanat un jacuzzi, oi? Parlo en serio, un local ideal, per exemple, tindria mecanitzat el sistema de baixada i pujada de la xarxa. Tindria, parlant de xarxes, una xarxa preparada per poder assajar la torre. Tindria una porta corredera que permetés obrir totalment el cub d'assaig al pati. Paranoiant una mica, podria tenir un terra hidràulic que permetés simular la inclinació de la propera plaça on haguessim d'actuar, i fins i tot un projector de façanes virtuals al quatre cantons de l'espai d'assaig, per a que en Xevi Castellví s'aclarís d'una punyetera vegada on collons està Santa Anna. I segurament molts detallets més.

Segurament serà una burrada i igual ja li ha agafat un cobriment al Toru, però mira, també tenia a la llista de coses pendents que el local tingués un bar de veritat i mira, ja el tenim, amb aquell olor de frigitelis, aquell desordre ordenat darrera la barra i aquell santíssim dos a sis, eufòria i comunió, que ha de fer pujar la nòmina d'enxanetes per la temporada 2015.

S'hi havia de ser

2009-04-26T14:48:00.000-07:00

Cada temporada, sigui un nap sigui una col, al calendari apareix algun bolet en forma d'actuacions d'aquelles del rotllo "com a colla hi hem de ser": l'exemple més sagnant el tenim cada onze de setembre, on una paupèrrima assistència dóna feina per alçar un solitari pilaret, dos a tot estirar i arriscant. I diuen els vells de la contrada que havíem arribat fer quatre pilars de quatre simultanis! Juventud, divino tesoro...

La pregunta és: què dóna més mala imatge a la colla? Renunciar a la participació activa (i limitar-nos a sotasignar i pagar la part, com fan molts) o participar com fins ara i oferir (molts cops) un trist paper? Perquè tothom té clar que en aquests actes s'hi ha de ser, sense pensar en la mandra que segur tindran aquell dia a l'hora de llevar-se i posar-se la faixa.

La COLLA com a tal no és res (millor dir, no és res més que la voluntat dels castellers) i si a la majoria li fot pal,vol dir que, en el fons, a la COLLA LI FOT PAL. És molt maco sentir-se al rovell de l'ou mataroní, sentir-nos a la par dels geganters, de la Sala Cabañes o dels armats, però si a l'hora de la veritat l'espectacle és veure el tècnics cada vint-i-set de juliol fent números, mans i mànigues per lligar un 'puto' pilar a la sortida de l'ofici... cal?

Avui, una perla més d'aquestes hihaqueserhi: Ciutat Pubilla de la Sardana 2009. Presència aclaparadora de camises blaves, en consonància amb la massiva presència de públic assistent: si el camí per la renovació, difusió i popularització de la sardana són aquestes trobades missaires, que Déu els agafi confesats! Al menys la meterologia ha estat a l'alçada de les circumstàncies...

La mare que us va parir

2009-04-15T00:20:00.000-07:00

Com que m'he pogut allargar la santa setmana un parell de dies més i l'eliminatòria de la Champions estava més que decidida, he volgut aprofitar per fer allò que mai puc fer: assajar un dimarts.

Ja que baixava a Mataró, he aprofitat per passar a saludar la família i clar: pren alguna cosa, fes un mos, ja te n'has d'anar? Al final, sortir escopetejat per poder arribar, com a mínim, després dels cinc minuts.

Cinc minuts? On collons era la gent a un quart d'onze, al camp del Bayern? Hohaveuvistlamarequemvaparir! Al final ni assaig de dimarts, ni cerveseta al bar. Òstia, si fotia por i tot passar per allà, tot tant fosc. Molt fosc.

Diga'm com et dius...

2009-04-06T18:29:00.000-07:00

-Sí, avui en Tonet no vindrà a assaig perquè aquesta tarda ha nascut en Llibert.
-Lli-què?

Més o menys, aquest és l'extracte de conversa que divendres passat (bon assaig) es va repetir al local. Ja tenim un nou nom, Llibert, per afegir a la onomàstica capgrossa. No sé si és un tema exclusiu de la colla o més general, el local és l'únic lloc on em relaciono amb personal en edat de criança, però la llista de personal que forma aquesta nova generació és sorprenent i exuberant: en Llibert, la Muriel, la Isona, l'Etna, la Duna, l'Aran, l'Oleguer, la Guiomar, l'Alguer, la Nora, en Ventura, l'Otger...

Moda? Esnobisme? Potser dóna per un estudi sociològic, però no és el cas, crec que és directament un efecte rebot: si el pare d'en Llibert no s'hagués dit Antoni, possiblement el seu fill no s'hauria dit Llibert.

En realitat aquests pares l'únic que busquen és que no els hi passi a la seva canalla el que els ha passat a ells a l'entrar a la colla, on els propietaris de noms comuns (almenys en altres èpoques) són rebatejats a l'instant: Toni? A partir d'ara et diràs Subi. Toni? Doncs Tonet. Toni? Diga-li Xino. Lluís? Ui, ja n'hi ha molts, posa-li Lluísma. Albert? Fora, fora, pots triar entre Celades o Cèliu. Jordi? Mira, ens queda Toru, Perton's o Celades-petit.

Clar, que pitjor ho tenen les dones: la Judith Bach, la Mercè Arís, la mare Ariño... I ja estic esperant que entri una altra Marta a la canalla per veure que s'inventen després dels Martona, Marteta i Martuka.

Ai, canalla... L'únic que trobo a faltar d'aquella època era quan anaves passejant amb el cotxet i podies tirar-te un pet a qualsevol lloc amb total impunitat. N'hi havia prou amb olorar-li el bolquer i fer mala cara per esquivar qualsevol sospita.

La son a les orelles

2009-03-27T17:14:00.000-07:00

Suposo que es tracta una mica de tot: de la mandra de cada començament de temporada i dels últims coletassos del fred de març que fan pensar-t'ho dues vegades abans de sortir de casa per anar a passar el vespre al local. Potser el terra radiant hauria d'utilitzar-se més com a reclam, és una idea. Clar que mentres l'Enric Canal ens delecti amb els seus 'NEM-A-FORA!, de poc servirà. Suposo que, per edat, aquests fogots que té deuen ser de la menopausa, però no trobo just que ens la faci pagar a tots plegats.

De moment no he vist gaire ambient els divendres (que és quan puc baixar a l'assaig) i pel que em comenten els dimarts s'estan fent proves molt bones de manilles, el que passa és que sense pinya ni folre queden molt deslluïdes. Clar que el març ja ha sigut sempre això (excepte l'any passat, suposo per l'efecte del local nou) i més encara sumant lesions, sabàtics i baixes voluntàries. I això sí, jugui el Barça o jugui el Madritpudrit, el collons de la Champions sempre tocant el que no sona (sí, efectivament, els collons).

Ja sé que són uns liantes els paios que no van als assajos dels dimarts i criden a tothom que, sobretot!, no faltin als assajos del dimarts. Doncs mira, nem a fer el cutre, què collons: NO FALTEU ALS ASSAJOS DEL DIMARTS!

Ja ho va dir el cap de colla que aquest any tocaria picar pedra. Però o comencem tots a posar-nos la faixa, o més que picar pedra, el que acabarem és fent plastilina.

Per Carnaval cada ovella al seu corral

2009-02-23T17:52:00.000-08:00

És ben curiós que sigui justament ara que marxem a l'altra banda de la ciutat quan comencem a tenir unes relacions tan estretes amb els que durant molts anys han estat els nostres veïns davant per davant. Fins fa poc, tot el contacte amb la Sala Cabañes es limitava a la cursa de carrosses que cada 5 de gener es disputa pels carrers de Mataró i que de forma inflexible cada any guanya el rei ros (els Capgrossos ens hem d'aconformar sempre entre la segona i la penúltima posició).

Que dues de les grans entitats del Mataró-de-tota-la-vida col·laborin pot ser tan un símptoma de bona sintonia com d'atonia: forçar la barreja perquè "aquí ja ens tenim massa vistos", sempre les mateixes idees, les mateixes cares, les mateixes bromes, l'Assumpta venent tíquets i en Ramon fent de porter amb la seva gorra de mariner.

La qüestió serà aprofitar la simbiosi i que els de la Sala ens ensenyin, per exemple, a fer cara de patiment durant els castells, amb interpretacions als més pur estil vallenc per fer xalar de valent el públic. Nosaltres els podem deixar l'Enric Canal per a que els hi munti una mica les escenes de multituds dels Pastorets, que sempre surten molt desordenats.

I això només serà el principi: ben aviat muntarem una novillada amb la Momerota i la Momeroteta, una sortida hípica per les cinc sènies amb els Cavallets i un Tuppersex amb la Geganta i la Toneta.

Jo aquest any, com que no tenia gaires ganes de baixar a Mataró, em vaig disfressar de Martí Esquerra i, lògicament, em vaig quedar a casa.

Capgrossos a ritme de rock (òdrom)

2009-02-17T19:31:00.000-08:00

La setmana passada vaig aprofitar que baixava a Mataró per passar-me pel local, a veure si trobava algú per fer-la petar una mica (això de l'hivern es fa llarg) i de passada fer-hi una ullada a la nova perla del local, el rocòdrom, gairebé la vuitena meravella del món en paraules d'en Carles Guanyabens a l'assemblea de l'altre dia.

És realment una bona notícia això de que el jovent s'arromangui i s'espavili a trobar idees i recursos per tirar endavant aquestes idees. També eren veinteanyerus els que van engegar la Colla, però d'això ja en fa gairebé tres lustres, tal com es cuida de demostrar l'alopècia i el sobrepes. Per no parlar dels que per aquella època ja no recordàvem els vint anys i que avui vivim amenaçats per l'arruga i el colesterol.

Com dia, en el cas dels Capgrossos és encara més bona notícia que la saba nova ampliï el grup dels currantes. I dic, ampliï, no que subsitueixi ni rellevi, sinó que aporti la seva trempera, potser fins i tot aquell punt d'irreflexió els anys, l'experiència i la rutina ens han fet perdre.

Fins el moment el projecte només ha tingut etapes engrescadores: les fotos, el calendari, el muntatge del rocòdrom... ara li toca el torn al dia a dia, segurament la part més complexa però també la que pot ser fonamental per donar vida a aquest local que, de moment, encara no acabem de fer nostre del tot. Cal que s'ho currin bé per a que tot plegat no quedi en quatre plafons fent nosa a la paret del cub d'assaig. A propòsit, jo no hi entenc gaire, d'escalada, però crec que hagués estat bé posar-hi alguna presa més.

I posats a ser crítics, és una pena aquesta decoració rollo mural de casal d'estiu que han fotut als plafons del roco. Amb lo maca que hagués quedat una ampliació a tutiplen de qualsevol foto d'alguna de les paies que surten al calendari. Tindríem el local ple cada dia, segur.

Assaig de càntic a la Sala Cabañes

2009-02-04T19:26:00.000-08:00

Ara que veig que al fòrum dels Capgrossos es posa de moda la literatura, jo també faré la meva aportació.

Avorrit fins les entranyes,
mig a les fosques i gelat,
aquest dissabte l'he passat
tancat a la Sala Cabanyes.

No fou gran cosa, l'espectacle:
tot de paios avorrits
anant xerrant pels descosits
i adormint al respectable.

Collons, vaig pensar jo,
han canviat molt, els Pastorets
sense el Jonàs ni el Lluquet
ni el Mataties ni el Rovelló.

A Satanàs no el vaig veure, tampoc,
ni l'arcàngel Sant Gabriel,
només un paio sense un pèl
que parlava a poc a poc.

Es veu que era el cap de colla,
seguit de tresorer i president.
Passat més de tres hores la gent
n'estàvem fins a la polla.

Com que de parlar en veu alta
tots 'nem una mica peixos,
sempre parlen els mateixos,
encara que no faci falta.

I surt aquell, el del magisteri,
donant paraules al vent
i entre mig la pobre gent
aplaudint sense criteri.

I així què? voltarem per les espanyes
mostrant els nostres castells
o al local ens farem vells
empaitant les mussaranyes?

Ai! si, déus del cel, finalment
es confirmés la sortida,
la polèmica serà servida
pel punt de retrobament.

Tornaran a sortir a la palestra
els del llinatge diví,
els autoanomenats emtiví,
per dirigir-nos amb mà destra

i encara que es surti amb avió,
es mouran totes les peces
per sortir des de Les Tereses
enderrocant mig Mataró.

Esperava que els crítics del fòrum
parlessin, per una vegada,
però, com sempre que hi ha quòrum,
fan mutis i tuf de cagarada.

En fi, què en farem d'aquests minyons
que només per pataleta
amb internet fan la punyeta
només per tocar els collons.

Al final res, ni campanyes
ni estratègies ni artimanyes,
només quatre pelacanyes
dormits a la Sala Cabañes.

.

Més val tard que mai

2009-01-29T15:30:00.000-08:00

Suposo que no dec ser l'únic a qui les festes de Nadal se li fan excessivament llargues i pesades, tenint en compte que al ja de per si extens calendari delimitat més o menys per les vacances escolars se li poden afegir ben bé les dues o tres setmanes anteriors de desfici comercial.

Però a can Capgrossos sembla ser ben al contrari: quan ja no queda rastre de l'enllumenat nadalenc, dels pessebres ni de la pandèmia de pares noel balconaires, encara hi ha qui es despenja amb maratons tevetresils i quintos nadalencs. Collona, a aquest pas començaran els assajos amb la visita del patge reial...

Ai, quines voltes dóna la vida! Sembla ser que aquells Capgrossos que tancàvem el segle XX un pas per davant estem, hores d'ara anem tres setmanes per darrera.

Canvi de tema (o no): molt interessant el mini-cicle de sopars-tertúlia, sembla ser que el primer va tenir bona acollida, tot i que el tema a debatre ja estava resolt de bell antuvi. Encara que el tema de no valorar el castells només carregats ja es comentava des de diversos àmbits, han estat els Minyons de Terrassa, per boca del seu representant a la Coordinadora, quin l'han llançat a la palestra de forma més o menys formal.

En tot cas, les reaccions dels malves després de només carregar el tres de nou amb folre i l'agulla van arxivar per sempre més, de forma taxativa i fulminant, la seva pròpia proposta.